Reviure sensacions amb la música

Torne a casa i per la finestra
veig el món que vaig estimar
i els paisatges de la tempesta
boscos cremats arran del mar.
A Perpinyà, cap a València,
perseguint l’última llum
la meua terra comença
i es dibuixa dins dels ulls.

Tornem a casa!!

Tot comença quan tens 15 anys i et porten a una manifestació i a un concert on actuen els teus ídols. Aleshores no tens consciència de res, només saps que t’agrada la música que fan (en part perquè és el que a la gent del teu entorn li agrada) i que mouen molta gent: una massa enorme ho ompli tot davant de tu fins arribar a l’escenari on es troben ells. Recorres camins entre la gent, temorosa de que algun melenut et trepitge o et plante cara. Agafada fortament de la mà de la teua amiga avances poc a poc fins que arriba un punt en què decideixes quedar-te plantada: des d’allà tens una bona visió. Treus la senyera de plàstic que fa hores algú t’ha repartit a l’eixida de la manifestació i l’enlaires, sense saber massa bé quin és el sentit d’aquell moviment lent que fas d’un costat a un altre, moviment que repetiràs incomptables vegades durant l’actuació. Coneixes gent del rollo, et trobes amb altres coneguts que no sabies que eren del rollo, somrius quan algú et mira directament els ulls amb una altra senyera com la teua agafada fortament amb les dues mans, i ni tan sols te n’adones de quina és el música que està sonant i quins són els meravellosos cantautors que Obrint Pas ha convidat al concert. Temps després, amb l’eixida del DVD, te n’assabentaràs de tot el que va passar aquell dia a la mateixa hora i el mateix lloc on et trobaves tu, sotmesa en aquell moment a l’èxtasi de la situació i l’eufòria de la gent.

Va arribar un dia en què vas deixar d’escoltar els teus ídols amb tanta freqüència i vas oblidar que havies de memoritzar les seues cançons per saber-te-les quan anares a un dels tants concerts als quals els havies seguit. Van aparéixer nous ídols, altres que també deixarien marca a l’àmbit musical de la teua vida, i nous concerts on anar. Altres preocupacions van començar a ocupar el temps que abans dedicaves a sentir música i noves causes per les quals lluitar desplaçaven els principals interessos de feia uns anys. Vas entendre el significat de les banderes que havies onejat contra el vent, i te’n vas penedir d’haver-ho fet sense saber què deies amb aquell moviment. La música inquieta i ràpida que t’havia agradat passà a ser substituïda per les cançons més lentes i suggestives dels roquers més insignificants durant la teua pubertat. Els teus ídols van caure en l’oblit.

Tot torna al seu lloc i és comprensible quan, anys després, es fon allò que més t’agradava abans i allò pel que et decantes ara, les cançons que havies aprés de memòria a ritme d’ska tocades d’una manera més sentimental que mai: Obrint Pas en acústic. Tornes a trobar la gent del rollo a qui, te n’adones, no has abandonat durant tot aquest temps; tornes a agafar-te de la mà de la teua amiga mentre travesses la sala de l’inici al fi, i aquesta vegada sí que et plantes ben a prop dels músics, per sentir una vegada més, amb plena equivocació, que et miren directament als ulls quan simplement han deixat volar la mirada pel públic; cantes les cançons que tant et sabies mentre comproves que has oblidat moltes lletres i desitges tornar-te a empapar hores i hores d’aquella música. Hui no portes banderes, la veritat és que no et fan massa gràcia: l’ideal no cal escenificar-lo tant.

Fantàstic el concert i meravelloses les sensacions reviscudes.