Albert Pla, en la seua línia

Dissabte passat vaig tindre l’oportunitat d’assistir al concert que Albert Pla feia a Mutxamel; com no podia ser d’altra manera, l’actuació va ser tot un espectacle marcat pel seu característic caràcter, el joc de llums i les cançons parlades. Als concerts, Albert parla més que canta, i és que va molt més enllà de seguir una melodia fixa i quadrar cada síl•laba al seu lloc; més bé al contrari: res no està al seu lloc, però, tot i això, té sentit.

Explica el significat de cada cançó, narra les històries (de vegades llarguíssimes) que conté la seua música i juga amb les lletres tant com vol. Només la seua aparició entre el públic amb una característica vestimenta (molt senzilla) que llueix últimament als seus concerts, ja en diu molt d’ell. La música, jo crec que ja la fa als cd’s, a les gravacions. Els seus concerts són més bé un espectacle. Cada paraula i cada ritme anava acompanyat amb un joc de llums de colors perfecte que li va donar una personalitat única a l’acte; a més, els seus moviments damunt l’escenari i entre el públic li donaren també un toc molt personal i planer. Junt a tot això, un seguit d’objectes i complements que fan de Pla un cantant únic, atípic.

Finalment, el seu sincer comiat també va ser destacable: va engegar un cd en què cantava ell i, burlant aquells que fan playback, va apartar el micròfon de la seua boca i va marxar entre el públic tranquil•lament mentre sonava la seua veu a tota la sala. Quant al repertori, Albert Pla va escollir cançons del seu nou disc, La diferencia, i altres clàssiques, com Papa jo vull ser torero, que tot el públic coneixia. I entre cançó i cançó, un cigarret.