Una mirada diferent de la Història de l'Art

El cicle d’activitats per la Setmana de Igualtat del Bloc d’Estudiants Agermanats acabava aquesta vesprada amb la conferència de Àurea Ortiz, professora d’Història de l’Art de la Universitat de València. No he pogut assistir a tot, però clar dir que la feina realitzada no s’ha vist recompensada en totes les activitats. De vegades és molt desgratificant treballar per gent que és limita a anar a classe i poc més; però bé, pensarem que sempre hi ha algú per qui deixar-se la pell, encara que eixe algú siguem nosaltres mateixos.

Doncs bé, tornant a la conferència de hui, titulada Dones del segle XIX: muses i artistes, he de dir que m’ha fascinat. No coneixia Àurea, però els meus companys de la facultat d’Història me n’havien parlat bé. Al col•loqui (que cal dir que ha sigut molt participatiu), ha tractat la figura de la dona com artista i com a musa al segle XIX. Comentava que hi havia moltes artistes, tant o més bones que alguns dels més coneguts pintors i escultors del segle XIX, que mai van eixir a la llum, o que si ho han fet ha sigut molt limitadament, ja que ni tan sols ni als manuals ni a les classes de les universitats se’n parla massa d’elles. Quan he tornat a casa, he comprovat que al meu llibre d’Història de l’Art de l’any passat no apareix ni una sola artista del segle XIX (i el cas es repeteix a molts més segles). Les dones eren considerades aleshores només com les muses de l’art, com la inspiració dels artistes masculins. Ocupaven molt dels quadres que els homes pintaven, sobretot nues. Però ells no s’atrevien a reconéixer que la font d’inspiració dels seus quadres eren simples dones normals i corrents i que la finalitat de molts d’ells era l’excitació i provocació masculina a través de les postures sensuals i les mirades incitants de les protagnoistes dels seus quadres; ben al contrari, atribuïen aquelles figures a deesses i divinitats de l’antiguitat, com per exemple Venus. Va ser Manet, ben entrat ja el segle XIX, el primer en pintar dones nues sense atribuir-li cap altre concepte que el de dona. Altre concepte que s’atribuïa a les dones de les pintures era el de femme fatale, el de la dona lliure i dolenta, inspirada en part en les figures de Lilith i Eva.

Més enllà del que els llibres i les classes ensenyen, cal tindre en compte que la Història de l’Art també la formen totes eixes dones de les que no en sabem res i que hauríem de mirar d’escriure una nova Història que també contara amb elles com a les artistes que eren, no simplement com a “Les dones que pintaven”, nom amb què se les agrupa a molt manuals.

Una vegada acabada la conferència i obert el torn de paraules, han eixit a debat molts altres temes interessants, com el tractament del sexe des del punt de vista femení o el masclisme al cinema actual. Quasi tots els que han assistit a l’acte (que cal dir que el 90% dels assistents i el 100% dels participants eren dones) han participat i han aportat la seua visió, tot fent xerrades constructives sobre els temes que es tractava i obrint qüestions a resoldre que, estic segura, alguna de les historiadores de l’art que hui es trobava allí acabarà resolent en un futur.