Un silenci rotund ompli les parets. La casa s'ha quedat buida, i amb ella, jo. Els corredors sembla que per fi respiren l’aire net. Anit van quedar ofegats amb tant de fum, tanta gent i tants crits. Tinc la sensació d’un diumenge de vesprada després d’un dissabte de festa, que estàs cansat i l’endemà t’espera un dia enfeinat. Més o menys això m’ocorre.
Quan vos despedisc des de l’entrada de la casa i tanqueu la porta, em gire i em mire a la casa de cara. “I ara què?”, em pregunte. Arrastre els peus fins l’habitació, engegue l’ordinador i em deixe caure al llit. Les parets continuen igual de silencioses, i eixa buidor no m’agrada. Em fa assumir la meua soledat, la vostra llunyania.
Tinc mil coses per a fer, però no en faig cap. I sé que hui ja no faré res més. Els dies passen i tinc la sensació que no els aprofite, i em pregunte si faig el que vull, si em deixe el temps en coses que m’agraden o si són simples compromisos que agafe per...per...no sé, per solidaritat, per exemple.
M’oplic d’eixe sentiment tant estrany i indefinible com és la nostàlgia, i em sent més buida encara. Nostàlgia per tot: per ma casa, pel passat, per les tantíssimes coses que eren i ja no són, per la meua gent, per la companyia...i no se m’ocórre altra cosa millor que escoltar la música que ha posat banda sonora a molts moments de la meua jove vida. A tota bona cançó o cantant li correspon un bon moment. Així busque els cd’s d’Estopa, Cesc Freixas, Manu Chao, Maná, Reincidentes, Extremoduro, etc. “Quina ocurrència, xiqueta. Què vols, posar-te a plorar?”. No ho faré. Últimament em costa massa que em caiguen les llàgrimes. I això no m’agrada. És com un símbol més dels canvis a què estem sotmesos els joves i dels quals jo estic sent testimoni enguany: fins fa res era una ploranera. M’agradava com era tot, però hauré d’aprendre que la vida gira i deixem de ser adolescents d’un dia per a un altre. Uns abans, altres més tard. Tot i això, de vegades crec que la infantesa va quedar enrere massa prompte.
El silenci continua regnant a la casa, tot i que la música sone.
A voltes només la soledat ens permet passar per l'escàner, recordar d'on venim, replantejar-nos cap on anem i conéixer-nos més a fons. Perquè, també a voltes, la presència dels altres ens impedeix fer-ho. I és només quan estem a soles que som vertaderament nosaltres. ;)
ResponEliminaHola Laia,
ResponEliminaEn este post parles de varios conceptes, tals com la soletat, el canvi, el silenci, la nostalgia, el plor.
Per sí mateixa no són ni bons ni roÏns, tot depen de l'ús que faces d'ells i si són buscats o es venen donats involuntariament. Tots ells formen part del procés de creiximent personal que t'ha acompanyarà tota la vida si eres una persona inquieta i activa.
Jo crec que és necessari experimentar totes eixes realitats per a conèixer-nos a nosaltres mateixa.
Jo també les he experimentat i ho continue fent-ho i t'he de dir que en la soletat i el silenci (buscats ambdós) encontre un benestar personal molt valuós. M'agrada tindre moments de soletat i silenci propis, i no hara perquè ja sóc major, sempre he sigut així.
El soroll i les abatolls no m'agraden massa
Vinga Laia.