La València anònima i turística

Com dos cossos moribunds ens movem per la ciutat en busca de no sabem què. Es presenta un matí tranquil, de diumenge, i amb el cel descobert. El café, amarg; les paraules, curtes. Caminant cap al que per a mi és “avall” i per a la resta del món és “el sud”, observem coses tan insignificants com els rètols de les tendes i deliberem sobre aspectes tan poc transcendentals com l’origen del nom de les parades del tramvia. Nosaltres i les nostres lletres: no les podem deixar de banda mai. En la llunyania guaitem les Torres de Serrans, l’antiga entrada a la capital. Si creuem el pont ens presentarem enfront d’elles de seguida, i si pugem les escales podem observar València com ho fan els ocells i com ho feien els guardians de la ciutat. Seguim, i arribem a la Plaça de Manises, des d’on escoltem el soroll de la dolçaina i el tabalet que ens recorda que hui és 25 d’abril, alhora que ens rememora que aquest és el motiu principal de la ressaca que tenim: la commemoració de la batalla d’Almansa. Per aquell parquet amagat arribem a la plaça de la Verge, on les ballaores dansen, els músics toquen i la gent s’aglomera per tot arreu. Uns metres més endavant podem gaudir d’una altra part de la nostra cultura (sí, per molt que no ens agrade): la missa a la catedral. L’escoltem, perquè tot i que no hi creguem, és interessant. Després, pel carreró estret que fita amb la catedral, arribem a l’altra plaça, la de la Reina, on l’aglomeració de gent és encara major i angoixosa. Carrer de la Pau, Palau del Marqués de Dos Aigües, passos sense rumb, Parterre. Descans, silenci, més deliberacions i carrer Colón. Ajuntament, més aglomeracions, semàfors; Plaça de Bous i Estació del Nord. Plaça de Sant Agustí, Muvim i el Parc de la Cultura que no arriba.

Me n’adone que ja controle la ciutat. Puc deambular per ella sense rumb i finalment trobar-me, després de perdre’m a propòsit. M’agrada València i m’agrada eixa sensació de saber on estàs però poder sentir-te perdut i desconegut. I en dies com hui, m’agrada l’anonimat de les ciutats. Que semblem dos hippies estrangers tirats pel carrer? Potser. Fins i tot potser ho som en eixos moments. I a mi m’agrada poder ser qualsevol cosa sense que m’importe ni a mi ni a ningú. Demà, si vols, seré formal. Ningú a la gran ciutat no recordarà el meu avui.

La València tranquila i plujosa

Hi ha tantes coses a dir que quan m’enfronte a la pantalla de l’ordinador no sé ni per on començar ni quin tema escollir. I a la fi acabe per no escriure res. Però hui sent la necessitat d’enllaçar unes quantes lletres, tot i que siguen incoherents.

Quedar-se a València és fa cada setmana més quotidià i menys fastigós, i li estic trobant cert regust dolç a la ciutat. A més, ara ja la conec molt millor que al principi i em puc moure per ella amb molta més agilitat. Per a variar, el temps no acompanya: núvols, núvols i més núvols, i de tant en tant quatre gotetes. El matí, curt, donada la llarga nit d’ahir. I per a dinar, coques. Quin bon invent el llibre de receptes de cuina de Polop!! Mai m’haguera imaginant pastant farina com quan vivia m’auela i anàvem a la Solana, però la veritat és que m’ha agradat moltíssim rememorar aquells moments: farina, ous, sal i sobretot moltes rises, han sigut els principals ingredients d’unes coques que han eixit boníssimes (tenint en compte que és la primera vegada que les féiem). N’hi havia de ceba, de llonganissa i de molletes. Per a tots els gustos. N’ha sobrat, així que si en voleu ja sabeu.

Per la vesprada, que ha començat tard ja que fer el dinar ens ha comportat bastant temps, una pel•lícula d’eixes que mai s’acaben de veure perquè la son arriba abans que el final: la siesta del borrego, amb la panxa plena i la manteta fins al coll. Després de la dormida, un passeig per la València que encara desconeixia: el parc de Marxalenes, un lloc bonic i tranquil on es pot gaudir d’una lectura pausada acompanyada pel soroll llunyà d’un partit de futbol juvenil i els cotxes que travessen la ciutat. De tornada a casa quasi em perd, però finalment la pluja que banyava els meus passos m’ha guiat per a trobar el camí que em retornava al meu habitatge.

I per a finalitzar el dia, més coca i una altra pel•lícula. Un dissabte més tranquil i casolà impossible.

Incoherència

De vegades, en moments realment contradictoris i irracionals, pense que la música hauria d’estar prohibida. Provoca tot un fluix d’emocions incoherents que ens confonen. Tot i això, torne a prémer el play una vegada més.

La nostra senda del temps

La senda del temps. Complicada senda que se’ns emporta i ens torna, que ens du d’un lloc a un altre, que ens guia pel curs de la vida. Hi ha qui diu que des que naixem tenim el futur escrit, és a dir, la senda del temps fixada. Jo no crec que siga així, el curs de la pròpia vida el marquem nosaltres. Però d’una manera o una altra hi ha coses que moltes vegades sí que queden determinades des que naixem o, si més no, durant els anys de creixement de la nostra vida. I és tot allò que ens atrevim a etiquetar com a nostre: el nostre poble, la nostra gent, el nostre amor, la nostra llengua, la nostra casa, la nostra família, els nostres moments, etc. No sempre és així, hi ha qui no sabria determinar de quin poble és, si té una llengua seua o una gent que sempre puga denominar com a pròpia. Però molts tenim un poble i una casa on tornar, on hi ha un família que ens espera, i la nostra gent que delera passar molts més dels nostres moments. Tornar a tot allò nostre sempre sol resultar grat, excepte quan ens adonem que les coses ja no són com eren abans o que, al contrari, no han canviat al mateix ritme que nosaltres. Aleshores és quan ens hem de preguntar si tal vegada el nostre lloc ha canviat i ja no és el de sempre. Pel contrari, pot ser que quan tornem ho trobem tot al seu lloc, com a nosaltres ens agrada, i estiguem ben contents de la retrobada. Prompte buscarem tot allò que ens recorda els millors moments del passat, la gent amb qui sempre havíem estat bé, els llocs que guarden els nostres secrets. En aquest cas, quan arribe l’hora de la retornada ens entristirem.

De tots els moments de la vida, el del comiat de tot allò nostre és un dels més durs. I sempre hi ha cançons que li posen banda sonora als moments durs de la vida.