La València anònima i turística

Com dos cossos moribunds ens movem per la ciutat en busca de no sabem què. Es presenta un matí tranquil, de diumenge, i amb el cel descobert. El café, amarg; les paraules, curtes. Caminant cap al que per a mi és “avall” i per a la resta del món és “el sud”, observem coses tan insignificants com els rètols de les tendes i deliberem sobre aspectes tan poc transcendentals com l’origen del nom de les parades del tramvia. Nosaltres i les nostres lletres: no les podem deixar de banda mai. En la llunyania guaitem les Torres de Serrans, l’antiga entrada a la capital. Si creuem el pont ens presentarem enfront d’elles de seguida, i si pugem les escales podem observar València com ho fan els ocells i com ho feien els guardians de la ciutat. Seguim, i arribem a la Plaça de Manises, des d’on escoltem el soroll de la dolçaina i el tabalet que ens recorda que hui és 25 d’abril, alhora que ens rememora que aquest és el motiu principal de la ressaca que tenim: la commemoració de la batalla d’Almansa. Per aquell parquet amagat arribem a la plaça de la Verge, on les ballaores dansen, els músics toquen i la gent s’aglomera per tot arreu. Uns metres més endavant podem gaudir d’una altra part de la nostra cultura (sí, per molt que no ens agrade): la missa a la catedral. L’escoltem, perquè tot i que no hi creguem, és interessant. Després, pel carreró estret que fita amb la catedral, arribem a l’altra plaça, la de la Reina, on l’aglomeració de gent és encara major i angoixosa. Carrer de la Pau, Palau del Marqués de Dos Aigües, passos sense rumb, Parterre. Descans, silenci, més deliberacions i carrer Colón. Ajuntament, més aglomeracions, semàfors; Plaça de Bous i Estació del Nord. Plaça de Sant Agustí, Muvim i el Parc de la Cultura que no arriba.

Me n’adone que ja controle la ciutat. Puc deambular per ella sense rumb i finalment trobar-me, després de perdre’m a propòsit. M’agrada València i m’agrada eixa sensació de saber on estàs però poder sentir-te perdut i desconegut. I en dies com hui, m’agrada l’anonimat de les ciutats. Que semblem dos hippies estrangers tirats pel carrer? Potser. Fins i tot potser ho som en eixos moments. I a mi m’agrada poder ser qualsevol cosa sense que m’importe ni a mi ni a ningú. Demà, si vols, seré formal. Ningú a la gran ciutat no recordarà el meu avui.