La València tranquila i plujosa

Hi ha tantes coses a dir que quan m’enfronte a la pantalla de l’ordinador no sé ni per on començar ni quin tema escollir. I a la fi acabe per no escriure res. Però hui sent la necessitat d’enllaçar unes quantes lletres, tot i que siguen incoherents.

Quedar-se a València és fa cada setmana més quotidià i menys fastigós, i li estic trobant cert regust dolç a la ciutat. A més, ara ja la conec molt millor que al principi i em puc moure per ella amb molta més agilitat. Per a variar, el temps no acompanya: núvols, núvols i més núvols, i de tant en tant quatre gotetes. El matí, curt, donada la llarga nit d’ahir. I per a dinar, coques. Quin bon invent el llibre de receptes de cuina de Polop!! Mai m’haguera imaginant pastant farina com quan vivia m’auela i anàvem a la Solana, però la veritat és que m’ha agradat moltíssim rememorar aquells moments: farina, ous, sal i sobretot moltes rises, han sigut els principals ingredients d’unes coques que han eixit boníssimes (tenint en compte que és la primera vegada que les féiem). N’hi havia de ceba, de llonganissa i de molletes. Per a tots els gustos. N’ha sobrat, així que si en voleu ja sabeu.

Per la vesprada, que ha començat tard ja que fer el dinar ens ha comportat bastant temps, una pel•lícula d’eixes que mai s’acaben de veure perquè la son arriba abans que el final: la siesta del borrego, amb la panxa plena i la manteta fins al coll. Després de la dormida, un passeig per la València que encara desconeixia: el parc de Marxalenes, un lloc bonic i tranquil on es pot gaudir d’una lectura pausada acompanyada pel soroll llunyà d’un partit de futbol juvenil i els cotxes que travessen la ciutat. De tornada a casa quasi em perd, però finalment la pluja que banyava els meus passos m’ha guiat per a trobar el camí que em retornava al meu habitatge.

I per a finalitzar el dia, més coca i una altra pel•lícula. Un dissabte més tranquil i casolà impossible.