La nostra senda del temps

La senda del temps. Complicada senda que se’ns emporta i ens torna, que ens du d’un lloc a un altre, que ens guia pel curs de la vida. Hi ha qui diu que des que naixem tenim el futur escrit, és a dir, la senda del temps fixada. Jo no crec que siga així, el curs de la pròpia vida el marquem nosaltres. Però d’una manera o una altra hi ha coses que moltes vegades sí que queden determinades des que naixem o, si més no, durant els anys de creixement de la nostra vida. I és tot allò que ens atrevim a etiquetar com a nostre: el nostre poble, la nostra gent, el nostre amor, la nostra llengua, la nostra casa, la nostra família, els nostres moments, etc. No sempre és així, hi ha qui no sabria determinar de quin poble és, si té una llengua seua o una gent que sempre puga denominar com a pròpia. Però molts tenim un poble i una casa on tornar, on hi ha un família que ens espera, i la nostra gent que delera passar molts més dels nostres moments. Tornar a tot allò nostre sempre sol resultar grat, excepte quan ens adonem que les coses ja no són com eren abans o que, al contrari, no han canviat al mateix ritme que nosaltres. Aleshores és quan ens hem de preguntar si tal vegada el nostre lloc ha canviat i ja no és el de sempre. Pel contrari, pot ser que quan tornem ho trobem tot al seu lloc, com a nosaltres ens agrada, i estiguem ben contents de la retrobada. Prompte buscarem tot allò que ens recorda els millors moments del passat, la gent amb qui sempre havíem estat bé, els llocs que guarden els nostres secrets. En aquest cas, quan arribe l’hora de la retornada ens entristirem.

De tots els moments de la vida, el del comiat de tot allò nostre és un dels més durs. I sempre hi ha cançons que li posen banda sonora als moments durs de la vida.