Flueixen les paraules. Flueixen com si d’un riu de lletres es tractés la vida. Corren amb facilitat, ixen soles, s’acceleren i cessen de tant en tant, quan els sospirs omplin el buit que hi deixen. Tenen un ritme irregular, com els batecs del meu cor que tu pots sentir. Els pulmons s’inunden d’aire lentament i el teu cap puja i baixa al ritme que ho fa el meu pit. T’acarone els cabells. Els meus dits s’enreden amb els pèls, suaus, nets, escorredissos. I just en el moment en què tu et disposes a tancar els ulls, deixant-te portar per la calma del moment, els meus llavis s’apropen al teu coll, nu, i tornes a la realitat.
xiqueta viatgera, es poden sentir els batecs del teu cor nu desde la realitat ?
ResponEliminaEls cors sempre es poden sentir des de la realitat, fins i tot els més petits.
ResponElimina