L’alemanya, carregada amb la maleta que li farà d’armari durant els propers dies, puja al tramvia. Al number 4, com li havien dit. Tranquil•lament escull un seient que s’adeqüe a les seues condicions: amb espai al voltant i proper al mapa de les parades. No té cap problema per trobar-ne un a mesura: el transport està pràcticament buit. S’asseu, col•loca bé tots els estris i encén el reproductor de música, alhora que s’enganxa els auriculars a les orelles. Amb tot això, ja han passat dues parades i ella ha perdut al compte. A la següent estació pugen els revisors. Són dos, petits, amb cara de bona persona i parlant en valencià. Quan pugen, es dirigeixen cada un cap a un costat del tramvia per demanar els tiquets als escassos viatgers. Com que l’alemanya s’ha assegut al seient més proper a la porta, és a la primera que li’l demanen. Bé, no li’l demanen. El revisor, pausat i sense cap mena de pressa, es planta al seu costat i la saluda: “hola”. “Hola”, contesta la rossa. Com que l’home no es mou del seu costat, la jove decideix mirar-lo intrigada, intentant esbrinar què és el que vol. Perquè ell, evidentment, no li ha dit que només vol comprovar que porta el tiquet. Quan la situació ja es fa incòmoda, el revisor ho soluciona tot amb un sol mot: “tiquet”, diu. L’alemanya es posa nerviosa i comença a buscar sense èxit per la cartera. Després d’una profunda busca, mira amb cara de corder degollat el revisor (qui continua inalterable al seu costat) i li diu: "I don’t know where is my ticket". “Què?”. Després d’esta escanyolida resposta, la rossa aconsegueix fer-li entendre amb gestos que no té tiquet. Ell, aleshores, li diu: “¿dónde vas?”. “I took it in the college...a few stops before”. “¿Al colegio?¿A qué colegio?.”In the college...Cervantes...”.”¿Cervantes?¿Qué colegio es ese? Te digo que a qué parada vas”, insisteix, una mica més alterat. L’altre revisor endevina l’enrenou des de l’altra banda del tramvia i s’aporopa. “Veges, perquè no m’entén. Duc un rato preguntat-li que on va i no ens aclarim”. El nou revisor, calb i amb la mateixa parsimònia que el seu company, es queda pensatiu i li pregunta a l’alemanya: “where ARE you go?”. “Sorry?I took it in the college, in the college”, repeteix ella assenyalant la direcció contrària on es dirigeix el tramvia. “No, si és que no n’hi ha manera...”, diu indignat el primer revisor, amb la màquina dels bitllets a la mà.
De repent, una veu aguda i entretallada, després de molt pensar-s’ho i repensar-s’ho i després de comprovar l’ínfim nivell d’anglés que tenim a aquest país, decideix intervenir en la conversació. “Sorry”, diu dirigint-se a l’alemanya, “where do yo gou?”. Els revisors la miren sorpresos, com si acabara de pronunciar la frase més complexa de la llengua anglesa. “Oh! I don’t know the name of the stop, because I’m here just a few days, but I can show it on a map”. “Ok, so there’s a map”, respon la veueta assenyalant el mapa que queda just al seu costat. “I go here”, marca amb l’índex una parada. “A Pont de fusta? Dos euros veinte”.
...a mi m'ho diràs, que ara em demanen saber alguna llengua extranjera (i no, el castellà no es cosidera extranjera)per poder fer el màster!
ResponEliminaPer cert, gràcies que els extranjers europeus saben anglés, perquè si esta xica només sabera alemà què hagueres fet? No vull ni pensar-ho... pobra d'ella!
molt bo xD
ResponEliminafa pocs dies vaig pensar en escriure una història de revisors i trens!!!! el tren és molt literari XD
jjejeje, Laia, llegint este post me n'he recordat d'una situació semblant que em va passar a mi farà ara uns 5 anys en el trajecte de tren Pisa-Florència (Itàlia)
ResponEliminaSense saber ni italià ni anglés, em vaig embarcar a soles en un vol Barcelona-Pisa, (no havien vols directes a Florència); per arribar a Florència calia agafar un tren des de Pisa. Localitzat el tren en qüestió i hi vaig pujar; una vegada el tren en marxa, el revisor va vindre cara a mí, i començà a parlar-me en italià dient-me no sé lo qué. Jo amb els diners en la mà li deia: "Un ticket a Firenze per favore" (l'ùnic que sabia dir), i el revisor seguia dient-me el mateix i sense donar-me el ticket. Així van passar alguns minuts que, per a mi van resultar ser tota una eternitat. No havia manera d'entendre'ns.
Agobiada i "suà" com un poll sense saber que passava, al final no sé com ni de quina manera el que vaig entendre és que havia d'haver comprat el tiqueck abans de pujar i mostrar-li'l una vegada en el tren.
El revisor em va vore tan agobiada que al final jo crec que li vaig fer llàstima i em va cobrar l'import del ticket i va continuar la seua marxa.
Encara me'n recorde, quan és va incorporar la línea en valencià a Sella, la de problemes que alguns pares varem posar, per què creien que amb dues llengües no vos aclaririeu. Quanta ignorància, senyor!!! Ojalà, a més del valencià i el castellà, haguereu pogut aprender altres idiomes des de ben menudets, conforme fan en la majoria de països nord-europeus...
Els idiomes obrin infinitat de portes, i en este sentit, ací encara estem en l'edat de piedra, així que, vosaltres que encara sou joves aprofiteu i apreneu quan més idiomes millor.
A mi em va passar una cosa semblant a Xina. Tenia 12 anys i vam agafar un taxi a Beijing per a tornar a l´hotel. El taxista no ens entenia l´anglés. Beneït mapa. També recorde que una cambrera ens va traure una olla de coca-cola bollint, quan li havíem demanat aigua calenta per al bibe del meu cosinet. De tota manera, em vaig sentir un poc culpable per no saber expressar-me en el seu idioma...
ResponEliminaM´alegra haver llegit açò. Vol dir que quan vingues de visita a Southampton seràs autosuficient i no tindràs cap problema per a arribar...no? ;).
esperem que les generacions vinents siguen un poc més políglotes! A mi em resulta fins i tot divertit comunicar-me amb gent estrangera.
ResponElimina