Quan arribes a la Universitat vas més perdut que res. No tens ni idea de com funcionen les coses, i com que no vols semblar l’últim mono (tot i que ho ets), intentes espavilar-te. Alguns es limiten a estudiar, anar a classe i aprovar les assignatures. Altres volem anar més enllà. En un principi, potser perquè creem que així ens integrarem millor; potser perquè així ens sentirem més satisfets. No sé, la veritat és que no sé quin va ser el motiu que em va impulsar a fer-ho (llevat de la necessitat de treballar per la llengua), però tan prompte com vaig arribar a la Universitat de València de les primeres coses que vaig fer va ser apuntar-me al Voluntariat Lingüístic. Per motius que ara no venen al cas, després d’apuntar-me i assistir a la primera reunió, crec que l’any passat no vaig fer massa més que alguna xerrada pels instituts. Enguany, però, em vaig proposar que m’implicaria més, i quina millor manera de fer-ho que assistint a la Trobada que es feia a Mallorca amb els Voluntariats de Ses Illes i Catalunya.
Vam eixir de València el divendres 12 de novembre de bon matí, i després d’una fabulosa visita guiada per Palma, amb un guia que ens va explicar històries interessants i ens va regalar versos de poetes mallorquins, per la vesprada ens vam reunir amb la resta de voluntaris a la Seu de l’Institut Ramon Llull, on ens van donar la benvinguda i vam sentir les primeres xerrades. D’allà, autobús i cap a Alcúdia, a l’altra punta de l’illa. Les hores d’autobús, però, no són mai en va. Entre cançons i acudits passen els quilòmetres, i quan te n’adones ja has arribat al destí. Quan vam arribar a l’alberg La Victòria d’Alcúdia era de nit, i no vam poder apreciar com de bonic era el lloc on estàvem. Jo, particularment, ni tant sols em vaig adonar que estàvem a uns 100 metres de la mar. Més benvingudes, dinàmiques de grups, caramels que passen de boca en boca i entre gots de plàstic i cigarrets, converses transcendentals que ens fan estar desperts fins les tantes de la matinada. Una nit d’aquestes, pense jo, arreglarem els món sense donar-nos compte.
Dormir amb 10 amics és tranquil•litzador. Encara ho és més despertar i apartar la cortina si estàs a aquest alberg. Què bonic, per favor! Feia una dia esplèndid, i des de la finestra podíem vore a un costat la muntanya i a l’altre costat, tot seguit, la mar, d’un blau potent i amb molt de brillo, coronada per més muntanyes uns centenars de metres més enllà. Després d’això, una gimcana per la serra amb gent que fins aleshores era desconeguda però que acabà convertint-se en familiar durant el temps que durà el viatge; i per a rematar-ho, un bany a la Mar Mediterrània que em va fer sentir lliure i plena. Per la vesprada, i després d’un altre passeig per la serra on vaig patir l’atac de desenes de mosquits, unes xerrades que ens fan debatre de nou i comprar els nostres punts de vista amb els de la resta d’assistents, així com cantar i escoltar cançons molt significatives, com ara la muixeranga. I entre cates de licors catalans, balears i valencians, uns quants balls populars al ritme de Crescendo que ens fan perdre la vergonya. Per a rematar-ho, una festa amb només un mòbil, un megàfon i moltes ganes.
Tornar a casa és sempre dur després d’un viatge, sobretot si el viatge és fabulós i et fa sentir així de bé. La companyia, immillorable. L’aprenentatge, molt bo. El motiu del viatge, totalment necessari. És en moments com aquests en que, tot i no tindre massa clar perquè em vaig dirigir aquells primers dies d’Universitat al local del Voluntariat Lingüístic, m’alegre d’haver-ho fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada