Crítica a les concessions de TDT al País Valencià

El 21 d’abril del 2006 es va aprovar la Llei Valenciana de l’Audiovisual, donat el protagonisme creixent de la Televisió Digital Terrestre que, en uns anys, acabaria substituint l’analògica. Així, aquesta llei determina quins criteris s’han de seguir per a la creació al sector audiovisual dins el País Valencià i quins requisits cal complir per poder emetre-hi i per poder rebre les ajudes de la Generalitat. A banda, dedica un ampli apartat a les concessions de la TDT al País Valencià: com s’adjudicaran els canals múltiples que li corresponen a l’àmbit autonòmic i com s’adjudicarà la Televisió Digital Local.

Si s’analitzen els continguts de la Llei, així com les pretensions que hi figuren en aquesta respecte a com s’atorgaran les concessions i quins seran els criteris que es seguiran per a triar les empreses que es queden amb els múltiplex, es veu ràpidament que ha hagut i encara n’hi ha un incompliment d’aquesta. Per a explicar-ho, exposaré algunes raons a continuació.

Pel que fa a la TDT autonòmica, al País Valencià hi ha un únic múltiplex de cobertura regional. Dins d’aquest, que té quatre canals, la Generalitat se’n reservà dues d’àmbit públic que ja existien (Canal 9 i Punt 2) i en tragué a concurs les altres dues, que també serien públiques. Finalment, els canals foren per a Televisión Popular del Mediterráneo, vinculada a la COPE, y Las Provincias Televisión, propietat del grup Vocento. Les aspirants que no van obtindre la concessió foren Valencia Te Ve, Red de Televisión Digital Valenciana i Info TV.

En el cas de les TDT Locals (TDT-L), al nostre territori s’han atorgat 18 demarcacions que, evidentment, no corresponen a una per municipi, sinó que agrupen distints municipis que s’han de posar d’acord per a repartir els canals del múltiplex que els correspon. Actualment, només queda una demarcació per posar en marxa.

Les adjudicacions tant de la TDT autonòmica com de la local, teòricament, s’haurien d’haver fet seguint els criteris de la Llei Valenciana de l’Audiovisual. Doncs bé, el que diu la Llei és, entre altres coses, que els canals haurien de fomentar “la llengua i la cultura pròpies”, que el seu contingut ha de tindre “interés cultural” i contribuir “a la transmissió dels valor democràtics”, que hauran de dedicar com a mínim “el 20% del seu temps d’emissió anual a la difusió d’obres audiovisuals i cinematogràfiques valencianes”. Afirma també que la programació ha de respectar “el pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic”, així com “l’honor, la fama i la vida privada de les persones”, i també han de ser objectius, veraços i imparcials.

Si s’observa la programació i els continguts tant de les empreses que emeten a nivell autonòmic com les de les TDT-L, es pot deduir fàcilment que els criteris que determina la Llei no s’han tingut em compte. En primer lloc, perquè la majoria dels canals no promouen ni fomenten la llengua i cultura pròpies,a banda de que molt poques de les concessions que s’han donat (cap a nivell autonòmic llevat de les ja existents Canal 9 i Punt 2) han sigut per a canals que emeten íntegrament en valencià. En segon lloc, perquè el concepte de cultura valenciana que tenen alguns d’aquests canals no va més enllà del valencianisme que es promou tant des de la Generalitat com dels mitjans de comunicació públics que existien fins al moment, que estan totalment al servei d’aquesta. Així, en cap moment la programació reflexa la pluralitat del País Valencià, sinó que alaba un model de valencianisme i critica tota la resta, i per tant no respecta el pluralisme polític, religiós, social, ideològic i lingüístic. En tercer lloc, quasi ningun canal és “objectiu, veraç i imparcial”, sinó que té una clara tendència dretana que afavoreix sempre les idees del Govern valencià. Així, tot això demostra que no s’ha complit la Llei i que les concessions no s’han fet de la millor manera.

Quant a les concessions de la TDT-L, ha hagut tres efectes principals relacionats amb tot el comentat anteriorment. Primer, s’ha constatat el fort pes adquirit pels grups mediàtics conservadors i externs al País Valencià (quan un dels criteris d’ajudicació era que les empreses foren valencianes) que actuen amb una forta lògica estatal. Segon, que han aparegut nous grups autòctons, com és el cas de Mediamed. I Tercer, que la presència de les emissores històriques precursores de la televisió pública al País Valencià és totalment testimonial.

Davant d’aquests fets, hauria de ser la Generalitat Valenciana la que exigira que es fera una revisió de totes les adjudicacions i fera complir la Llei que va fer ara fa quatre anys. En canvi, la postura que ha adoptat el Govern valencià és d’una passivitat total, com fa en la majoria dels problemes, i no es pronuncia al respecte, consentint així l’actuació il·legal de molts canals. A més, també hi ha problemes amb la implantació dels canal de TDT-L de titularitat pública, dels quals només dos (els de València i Alacant) es troben en condicions legals d’emetre. Les 16 demarcacions restants estan encara indefinides i sembla que tardaran en deixar d’estar-ho, ja que, per una banda, hi ha un desinterés general per part de la majoria dels ajuntaments, i per altra banda, dins d’una mateixa demarcació local hi ha diferents interessos entre els ajuntament de distint color polític, i per tant no arriben a posar-se d’acord.