dilluns, 16 de novembre de 2009

Tindre pena

És un d’eixos dies en què les llàgrimes s’escapen dels ulls i la gola es plena de nusos. Cada petit problema es fa un món i no puc veure més enllà del que la ment frustrada em deixa albirar. Trista, camine lentament perquè vull que passe el temps com més ràpid possible mentre faig el mínim de coses que puga. Calcule cada minut i cada segon, enquadrant-los dins del temps imaginari del que disponc. Duc tretze hores pel carrer i no vull tornar a casa.

És un d’eixos dies en què trobe la teua mirada i plore a gust mentre sent que m’entens. Un de tants en què m’has vist i has endevinat que estava malament sense dir-me res. Ens entenem sense paraules: que sort tenim. I jo estudiant per a aprendre a comunicar-me...

Que complicat i injust és tot. Gràcies


6 comentaris:

  1. Espere que demà tingues millor dia, hi han dies bons i altres no tant. una abraçada ben forta

    ResponElimina
  2. Por que será que la buena literatura es la evasiva? Quizá la tristeza es el medio más rápido para hacer temblar un papel.
    Un abrazo enormemente fuerte!

    ResponElimina
  3. Xè Laia! quan de temps fa que no et veig, i si t'he vist no semblaves trista! espere que tot vaja bé per ahi, o per ací.

    ResponElimina
  4. Va ser només un mal dia, tot va bé:)
    A vore si ens vem, que sembla mentida que estudiem a la mateixa facultat!!

    ResponElimina