divendres, 26 de març de 2010

Sorpresa

Reste expectant. Sé que d'un moment a un altre sonarà el telèfon i apareixerà el teu nom a la pantalla. Mentrestant, feineje per casa sense massa sentit: ara cap ací, ara cap allà, ara obresve pel balcó, ara mire de reüll el mòbil. Estic pacient, perquè sé que quan sone el telèfon em rebrà una veu familiar i alegre que em transmet seguretat. Però alhora estic impacient, perquè l'espera es fa llarga. No sé per què encara em posa nerviosa esperar-te, si sempre has sigut un tardó, però sóc tan perfeccionista i puntual que la impuntualitat em desespera. Això sí, jo no pense cridar-te. Esperaré el temps que faça falta.
Fa temps que nosé res de tu, però hui és un dia especial, i sé que a tu tampoc se t'haurà oblidat. Em cridaràs, estic segura, com ho has fet cada any fins ara. I em contaràs com va tot per l'altra banda del món, com és viu allà, com és la teua nova vida. I em preguntaràs per cadascuna de les coses que envolten la meua (mai te n'oblides de res). I riure'm junts com sempre, tot oblidant els darrers malentesos. Tenim tanta facilitat per oblidar les coses dolentes i comprendre'ns de nou...

Per fi sona el telèfon. La musiqueta característica que m'acompanya des que el vaig comprar, ja que no m'he preocupat de canviar-la, em fa alterar-me i vaig ràpidament cap on es troba l'aparell. El mire i, efectivament, ets tu. El deixe sonar un poc més; no m'arada agafar-lo directament.

-Si?
-Hola.
-Ei, què tal?
-Bé. Gira't.
-Què?
-Que et gires cap al balcó.
-Què passa?
-Aparta la cortina.
-Per què? Què passa?
-No passa res. Fes-me cas, aparta la cortina.

Rere les cortines blanques que em va brodar la meua àvia, que aparte amb lentitud i nerviosisme mentre pense que no és possible que passe el que jo m'imagine, apareixes tu. Has pujat al meu balcó d'un bot i m'has sorprés una vegada més. El teu somriure és radiant, com sempre, i els teus ulls caramel brillen molt. Hui són pràcticament verds. M'has sobtat i reste perplexa. No moc ni un dit, ni dic ni un mot. No puc concebre que hages vingut de l'altre hemisferi directament al meu balcó. Amb una mà encara sostinc la cortina i l'altra la mantinc immòbil a l'altura de l'orella, amb el mòbil a la mà. Els meus ulls interaccionen amb els teus, i el meu somriure creix lentament, primer cap a un costat i després també cap a l'altre. No m'ho puc creure.

-Obri'm, no?

Encara puc sentir-te pel mòbil, ja que cap dels dos ha gosat a penjar. I també puc sentir-te a través dels vindres del balcó. Jo també tinc ganes d'obrir-te, però res millor que fer-te esperar un poc més. Continue mirant-te fixament quan de repent el meu somriure es converteix en una rialla innocent però burleta. Tanmateix, l'espera és curta. No puc resistir-me més, necessite un abraç.

12 comentaris:

  1. nose encara perque ningu t'ha comentat està genial historieta..
    m'has transmitit les sensacions! un 10!

    ResponElimina
  2. =) gràcies Iris!m'alegre haver-te-la transmesa.

    ResponElimina
  3. jo tambe l'he llegit i encara no se si realment era algu de veres i o una historia i ja.
    pero de totes maneras super wai!!!!!

    Aitana.

    ResponElimina
  4. jejeje no no, és una història. De moment ningú puja al meu balcó a donar-me sorpreses tan grates...xD

    ResponElimina
  5. Has posat un sonriure al meu rostre per a la resta del dia. Genial, m'ha agradat molt. Vull un balcó com eixe!!!!!!!

    ResponElimina
  6. Eixe balcó era meu, i ara, de Laia,
    (ahí m'he gitat jo més de 15anys!!!!)

    Eixe balcó val més que el de la Plaça l'Ajuntament de València, jjjejjee ;)

    ResponElimina
  7. Molt bona! Que fàcil empatitzar amb el personatge d'aquesta historieta! I quina creació d'expectativa! :-O

    Per cert, estàs llegint 1984? Per a mi és del millor que he llegit mai, sorprèn que algunes coses de les que es conten no semblen llunyanes ni fictícies... Un llibre impressionant.

    Salut!

    ResponElimina
  8. a aço em referia...ARTISTAAA!!! :)

    sempre m'has fascinat i seguixes fent-ho!!!!!!!!

    dimoooniiiiii!!! :)


    nnnooeelliiiiaaaa!!!!

    ResponElimina
  9. La veritat és que eixe balcó té el seu encant, i almenys des que jo habite eixa habitació que el balcó ha viscut mil i una històries.
    A més, té molt bones vistes!

    Nòmada, 1984 l'estic llegint ara, i de moment m'està agradant molt. Sí, és sorprenent (i en part trist) vore el món des de les metàfores que hi planteja, i comprovar que són certes.

    ResponElimina
  10. jejejej.. Aita jo tb m'havia qedat pensant si era real o que!
    alfinal he pensat que no, no podia ser q no saberem eixa historia de primera mà! jejeje

    ResponElimina
  11. tens rao iris!!!! pero com per eixe balco han passat tantes coses ja m'imagine lo inimaginable!!!!!!!jejej

    aitana

    ResponElimina
  12. M'ha fet somriure el teu relat, això ja és sinònim que m'ha arribat el missatge que volies transmetre. I encara que cadascú interprete detalls de manera diferent, trobe que està molt bé.

    Ale, a seguir, ja saps que et llig encara que no sempre comente eh? :P Besos!

    ResponElimina