dilluns, 10 de maig de 2010

1984, la novel·la de l'autoritarisme

Hi ha llibres i llibres. Llibres llargs, curts, intensos. Llibres alegres, fantasiosos, realistes. 1984 és un llibre al qual no li podria atribuir un únic adjectiu. Abans que res és un gran llibre, com ho és el seu autor, George Orwell. Després, és un llibre amb un valor personal afegit. I per últim, és un llibre diferent a tots els llibres que havia llegit fins ara.

1984 va arribar a les meues mans aquest febrer. En ple període d’exàmens em vaig apropar a l’institut per visitar tot allò de l’any passat que he deixat enrere. Entre moltes altres coses, allí em vaig trobar amb els professors que m’han format com a alumna però també com a persona, i amb els quals he aprés més lliçons de la vida que matèria. La veritat és que la connexió de la classe amb el professorat era atípica, però molt agradable. Doncs bé, una d’aquests professors que han marcat en la meua vida és Lola. Lola va ser la nostra tutora el primer any d’institut, quan anàvem més perduts que res, i professora d’Història quasi tots els cursos. A banda, Lola és una persona especial, única, molt seua, però amb qui sempre he tingut certa complicitat. Per a res esperava que aquesta complicitat poguera traduir-se, 4 anys després de conéixer-la, en dos llibres d’un conegut escriptor i periodista: Geroge Orwell, Homenatge a Catalunya i 1984.
No sabia quan els podria començar, a la universitat hi ha moltes coses per llegir i sembla que mai hi ha temps per a lectures complementàries. Però jo sempre el trobe: la veritat és que no puc anar mai sense un llibre en dansa. Fa un mes em vaig decidir a encetar aquesta nova lectura, i em vaig endinsar en l’aventura que ha significat llegir-la. 1984 és la novel•la de la Guerra Freda, de l’autoritarisme, de la falta de llibertat. Reflexa, d’una manera molt peculiar i en gran part imaginària, la societat dels règims dictatorials, on els individus perden totalment l’identitat personal i es rigen, sense dubtar-ho, per les normes que instaura el poder; si no ho fan, el Gran Germà, que tot ho vigila, els farà pagar el seu càstig. Fins i tot amb els sentiments més arrelats pot acabar el Gran Germà.

Quan vaig girar l’última pàgina em va quedar un regust amarg. Últimament em passa amb tots els llibres: esperava un altre final i el que hi havia em va deixar perplexa (segurament de com n’és, de real, i de lo dur que és acceptar que puguen succeir aquestes coses). Vaig decidir que després d’aquest no en llegiria cap altre fins l’estiu, però evidentment no ha pogut ser. Eixa mateixa nit vaig acabar El rayo que no cesa, de Miguel Hernández, i uns dies després arribava a les meues mans una altra novel•la, Els lluitadors, amb qui ara compartisc els dies.

Hi ha llibres i llibres. Llibres que fan tard, llibres amb un fort significat, llibres còmics i llibres sincers. De tots aquest, els que arriben per Sant Jordi sempre són especials.

5 comentaris:

  1. uuuuh!! no me'n recorde de quin era el final de 1984... m'has deixat intrigada... l'hauré de tornar a llegir!!

    ResponElimina
  2. Me l´apunte Laia. Gaudeix de la lectura, com sempre ;).

    ResponElimina
  3. Jo després de 1984 no he tornat a ser el mateix...

    ResponElimina
  4. 1984 habla del peor de los autoritarismos, ese en el que no hace falta ya un dictador porque es el sistema mismo el que instituye la desaparición del individuo en favor del estado, del colectivo, de la sociedad. Habla de la tiranía de esta idea perversa que se llama "partido"... El Gran Hermano es el partido y no hay vida, ni pensamiento, ni libertad fuera del partido, lo que equivale a que tampoco dentro. Por eso desconfío de cualquiera que no hable exclusivamente desde sí mismo y en su lugar crea poder hablar como la voz del pueblo, de la sociedad, del país o de los hombres de bien.

    ResponElimina