dimarts, 18 de maig de 2010

Blau

La mirava fixament. Li emanava una calma absoluta. Mai s’havia sentit tan protegit com refugiant-se en aquell creuar de mirades. Era penetrant, com sempre, fixa, constant, segura. Tot i la distància, podia endevinar la grisor tan característica del seu iris quan li pegava el sol de gaidó. Aquell reflex sempre li entristia el blau dels ulls, però li donava un aspecte més interessant que de costum. Això li agradava, i ella ho sabia. Quan veia que començava a gaudir massa amb aquell intercanvi d’esguards, ell es mossegava el llavi inferior. Sabia que només li calia fer aquest petit gest perquè començara a posar-se nerviosa. El primer que delatava el seu nerviosisme era el lleu somriure que se li obria al queix dret, lentament, acompanyat per un petit forat a la galta del mateix costat. Conjuntament, obria sens adonar-se’n els forats del nas varies vegades, fins que el riure del contrincant li advertia que li havia tornat a passar. Aleshores tancava el nas fortament al mateix temps que sospirava amb lentitud, i els pits se li omplien d’aire de mode que feia goig veure’ls. Quan soltava l’aire de nou el cap se li inclinava cap avall, acompanyant el moviment del tòrax, i se li quedava una mirada molt atractiva, d’avall cap amunt, que, acompanyada per un somriure encara amagat, li feia entrar ganes de pegar-li un mos. Ella endevinava aquests pensaments i, aleshores, li retria a canvi un somriure molt més elegant i sincer que li delatava que si volia, podia menjar-se-la. Ell ho comprenia i se li apropava amb tranquil•litat, per por que en qualsevol moment el moviment poguera semblar agressiu i marxés. Avançava el cap poc a poc cap al de la companya, fins que estava tan a prop que quasi podien topar-se amb el nas. Era en aquell moment quan estirava la punta de la llengua per tocar-li els llavis, com a ella li agradava, i se n’adonava que tot allò era només aigua, que la mirada blau que s’imaginava era el color blau marí de les ones, i recordava que els moments de complexitat s’havien esfumat amb l’última lluna.

3 comentaris:

  1. Una entrada molt sensual i, alhora, sensitiva i imaginativa (perquè al capdavall el blau dels ulls és només producte de la imaginació, no?). Ho sent, però aprofite el comentari per fer-te propaganda: wwwprunes.blogspot.com A veure si crees un enllaç... ;)

    ResponElimina
  2. Sí, és tot producte de la imaginació.

    Ja tens l'enllaç, que se m'havia oblidat! ;)

    ResponElimina