dijous, 24 de setembre de 2009

La pluja des de la ciutat

Per no canviar la temàtica del blog, continuaré amb la trilogia o potser sèrie sobre la pluja. Hui ha tornat a ploure, i ha sigut distint d’aquell dia trist i solitari en què plovia, i distint d’aquell dia en què la companyia em va fer la pluja amena. Ha sigut distint abans que res perquè hui he vist ploure des d’un altre lloc del planeta, encara que no molt llunyà si ens atenem a la grandària d’aquest: València, la meua nova residència. Tot i que propera, València és ben diferent de Sella: té tot allò bo que el poble no té, i tot allò dolent que al poble no es troba. Ací les distàncies són molt més llargues, un lloc “pròxim a casa” està, com a mínim, com si anara i tornara tres vegades de ma casa a la plaça de Sella. Per consegüent, la pluja és més molesta. Però sembla que aquests dies la sort m’acompanya, i a banda de proporcionar-me uns companys simpàtics, unes bones amistats, unes classes que m’agraden, moltes hores de riures, una convivència immillorable i unes vesprades ben entretingudes, s’ha assegurat que l’aigua del cel caiguera pels carrers del València precisament quan jo estava a classe veient la pel·lícula “En busca del foc” (que per altra banda, cal apuntar, ha servit de banda sonora pels forts trons) i quan he arribat a casa i he tastat les pilotes de la mare d’Alba (boníssimes), però ni una gota mentre corria pel carrer.


Tot i que rebaixa l’ànim, molt grata la pluja de hui, encara que espere que se’n vaja prompte.


P.D.: gràcies per la inspiració companyes, sou úniques. Promet que un dels pròxims posts vos el dedique a vosaltres, perquè vos l’heu guanyat!

8 comentaris:

  1. Ja veig que les coses et van de luxe a València. Me n'alegre. A, i per cert, espere que mai no deixe de ploure, perquè així mai no deixaràs d'escriure.

    ResponElimina
  2. :) Moltes gràcies, m'has tret un bon somriure ara mateix.

    ResponElimina
  3. Al meu País, la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera,si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu País la pluja no sap ploure.

    Me n´acabe de recordar d´aquesta bonica cançó de Raimon, i la he tornat a escoltar. Pel que observe València t´està agradant prau. Què bé! T´esperen els millors anys de ta vida. I amb eixes companyes segur. De totes formes a la Marina es nota la teua absència. Fes el favor de no perllongar-la sovint...

    ResponElimina
  4. Eixa cançó sempre m'ha agradat.

    Si, la veritat és que València m'està agradant massa, però no crec que em quede per allí, com açò no hi ha res!

    ResponElimina
  5. ei, no sabia que ja estaves a Valencia...
    Tinc internet un poc abandonat ultimament.
    Com diria la cançò: "que te vaya bonito".

    ResponElimina
  6. Una cançó per als dies de pluja. Luz Casal i la seua veu trencada:

    http://www.youtube.com/watch?v=OpQQUkVsmys

    Cada vez que veo tu fotografía
    Descubro algo nuevo
    Que antes no veía.
    Y me hace sentir
    Lo que nunca creí.

    Siempre te he mirado indiferente
    Eras tan solo un amigo y, de repente,
    Lo eres todo,
    Todo para mí.
    Mi principio y fin.

    Mi norte, mi guía, mi perdición
    Mi acierto y mi suerte
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y mi resurrección
    Eres mi aliento y me agonía
    De noche y de día.

    Dame tu alegría, tu buen humor
    Dame tu melancolía, tu pena y dolor
    Dame tu aroma, dame tu sabor
    Dame tu mundo interior.

    Dame tu sonrisa y tu calor
    Dame la muerte y la vida
    Tu frío y tu ardor,
    Dame tu calma
    Dame tu furor
    Dame tu oculto rencor.

    Mi norte y mi guía
    Mi perdición
    Mi acierto y mi suerte,
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y resurrección
    Eres mi aliento y me agonía
    De noche y de día.

    Mi norte, mi guía,
    Mi perdición
    Mi acierto y mi suerte,
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y mi resurrección.
    Eres mi aliento y mi agonía
    De noche y de día

    Te lo pido por favor
    Que me des tu compañía
    De noche y de día…
    …Lo eres todo….

    ResponElimina
  7. Una cançó per als dies de pluja. Luz Casal i la seua veu trencada:

    http://www.youtube.com/watch?v=OpQQUkVsmys

    Cada vez que veo tu fotografía
    Descubro algo nuevo
    Que antes no veía.
    Y me hace sentir
    Lo que nunca creí.

    Siempre te he mirado indiferente
    Eras tan solo un amigo y, de repente,
    Lo eres todo,
    Todo para mí.
    Mi principio y fin.

    Mi norte, mi guía, mi perdición
    Mi acierto y mi suerte
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y mi resurrección
    Eres mi aliento y me agonía
    De noche y de día.

    Dame tu alegría, tu buen humor
    Dame tu melancolía, tu pena y dolor
    Dame tu aroma, dame tu sabor
    Dame tu mundo interior.

    Dame tu sonrisa y tu calor
    Dame la muerte y la vida
    Tu frío y tu ardor,
    Dame tu calma
    Dame tu furor
    Dame tu oculto rencor.

    Mi norte y mi guía
    Mi perdición
    Mi acierto y mi suerte,
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y resurrección
    Eres mi aliento y me agonía
    De noche y de día.

    Mi norte, mi guía,
    Mi perdición
    Mi acierto y mi suerte,
    Mi equivocación
    Eres mi muerte y mi resurrección.
    Eres mi aliento y mi agonía
    De noche y de día

    Te lo pido por favor
    Que me des tu compañía
    De noche y de día…
    …Lo eres todo….

    ResponElimina
  8. Que bonica...
    però no sé si és la millor cançó per als dies de pluja, hui plou i sentint la cançó m'he posat més nostàlgica encara.

    ResponElimina