La caixeta del Perú. L'adéu.

Alce el cap i mire l’objecte que et guarda una vegada més, i ho recorde de nou.

Feia temps que no sabia res de tu, uns quants anys, aquell dia que em vas trucar. “Ens veiem al de sempre?” em vas dir, “si, al de sempre a les 5. Portaré una samarreta verda”. No calia dir-ho, sabia que ens coneixeríem, no havíem canviat tant i durant uns estius havíem sigut com carn i ungla; et recordava a la perfecció: petita, morena, amb els cabells negres ben curts quan arribava l’estiu, amb una melena llarga algun Nadal, els ulls petits però sempre lluminosos, i els llavis carnosos tan desitjats. I continuaves igual: tan preciosa i tan dolça com sempre, tan tendra amb mi i amb la resta de la gent, tan bella com una princesa de l’orient. Sempre havies sigut la meua enveja, però no era una enveja dolenta, t’admirava com a la criatura més perfecta que la mare Terra havia dut al món. Ens vam veure, i ens vam abraçar, ara no tan sincerament com anys enrere. Vam seure “al de sempre” i vam parlar de les nostres vides, del que havia canviat i d’allò que continuava igual. Vam decidir prendre una copa, “ja saps que vull”, em vas dir amb una mirada de complicitat, “el meu gust no ha canviat”. Un ron amb cola i un gintònic. Quan ja en dúiem tres, de rons i de gintònics, et vas declarar: em vas dir que m’enyoraves, que feia anys que pensaves en mi i que necessitaves veure’m, que sempre havies estat enamorada de mi en silenci, que m’adoraves, que senties la necessitat de tenir la meua companyia i el meu calor, les meues besades tendres i les carícies de les meues mans en els mals moments, com aquell estiu en què morí ton pare. Que no ho podies deixar córrer més, m’ho volies dir i t’agradaria que jo sentira el mateix, que m’enamorara de tu, que t’estimara per sempre. L’endemà vaig agafar l’avió que em portaria a Brussel·les, a casa del Joan. Dues setmanes després l’Anna em va trucar contant-m’ho tot, “torna de pressa, si us plau” em va pregar. Però vaig arribar massa tard. Que t’havien detectat càncer feia any i mig i que se t’havia agreujat l’últim mes. Que podies morir tranquil·la perquè ja havies complit un dels teus desitjos: dir-me tot el que m’estimaves i m’havies estimat, però que de totes maneres t’haguera agradat passar més temps amb mi. Que m’estimaves molt, i que no cometera el mateix error que tu: que no tratara de buscar un món a mesura oblidant els interessos del cor, sinó que visquera sempre guiant-me amb ell,com tu havies fet l'últim mes. I que adéu, deies a la nota que l’Anna em va entregar.

Ara torne a alçar el cap, i mire de nou l’objecte, una d’eixes caixes que tu em vas portar del Perú aquell estiu del noranta-nou. Jo també t’estimava molt, i ara sent no haver-t’ho dit mai. Al Joan me l’estimava més, i per això vaig fugir, com sempre, dels embolics que em portaria tot allò. Em sap greu no haver-te deixat complir un altre dels teus desitjos, ni que fos l’últim...si ho haguera sabut...em sap greu...t’estime...adéu.