Mans en moviment

Inconscientment, com sempre quan restava quieta i no tenia res a fer, va moure les mans. Va col·locar els colzes sobre la taula, a l’altura dels pits, de manera que les mans li tapaven la boca. Això li féu perdre la concentració. Ja no podia ataüllar amb facilitat la seua boca, ara quedava llunyana, rere les mans i els dits. Tractava d’endevinar-la sota aquelles mans, però li era impossible, els dits juganers li enterbolien la visió. Aleshores es fixà en les mans inquietes que no cessaven de moure’s d’ací cap allà. No eren gens petites, ni tampoc escarransides com les de moltes dones. Eren mans mitjanament grans, carnoses, fortes, però sobretot juganeres. Mans juganeres i tocadores, mans inquietes. Mai s’havia fixat en elles i ara resultaven tindre un encant incipient molt cridaner, un encant que el posava nerviós. En els moviments d’elles també podia endevinar un cert nerviosisme, una inquietud total; recorrien camins impacients, entraven pels orificis que quedaven entre dit i dit, eixien de nou i buscaven sense saber ben bé el que, tornaven a entrar, i es movien soles i nervioses... Dibuixava amb el dit d’una mà la silueta de l’altra, movent-lo lenta i desequilibradament des de l’os del dit polze fins a la punta del més petit, passant per tots i cadascun dels racons que trobava a la pell rasposa, travessant el dificultós pas pel palpís del dit, que li suava. Aquella estampa començava a posar-lo seriosament nerviós, i cada vegada era més conscient de la seua respiració descompassada, entretallada. Eixa boca entreoberta, eixos dits juganers, el coll blanc que davallava sota el cap , els cabells retirats per l’altra banda dels muscles, els muscles ferms i redons, i una mica més amunt, eixos ulls únics que desapareixien de tant en tant esporàdicament cap amunt, i tornaven al seu lloc en un breu instant, repetint l’acció una i mil vegades.