Paratges idíl·lics que descobrir a La Marina

Setembre s'acosta, i les ànsies d'aprofitar l'estiu al màxim no em deixen descansar. Una vegada més, com un o dos cops per setmana aquest estiu, hem agafat el cotxe i ens hem decidit a escalar. Hui tocava psicobloc, l'oratge ho permetia i cal aprofitar els últims dies que ens deixen gaudir d'aquest esport. A més, no ve mal algun que altre dia canviar la Font Major per la platja (però només algun). El destí era una vegada més La Marina Alta, però hui un poc més amunt: deixem Benitatxell enrere per endinsar-nos en les precioses costes de Xàbia, indrets desconeguts per a mi: Cala Tangó o Pope, Cala Blanca, Cala Portitxol, Cala d'Ambolo, Cala Granadella, etc. Desgraciadament, no havia temps per a visitar-les totes, així que ens hem encaminat cap a la primera que apareix a la llista: Cala Tangó o Pope. Massa algues i massa submarinistes, a més d'una pinta extranya... Canviem: Cala Blanca. El seu nom fa referència al material del qual estan compostos els penya-segats: pedra blanca. No hi ha cap sombra, té bromera i no podem escalar. Canviem de nou: Cala d'Ambolo. Aquesta si. Una vegada hem aparcat, hem hagut de decidir-nos entre la Cala d'Ambolo o la Platja d'Ambolo: una escaliata inacabable de la qual no es veu el final que sembla acabar en l'abisme o una platja ben oberta i plena de gent? L'esperit aventurer de què estem dotats i la curiositat ens han picat: hem triat les escaletes (elecció de la qual me n'he penedit hores més tard quan les he hagudes de pujar). Amb sort, no ens han portat a l'abisme, sinó a una roca gegant de la qual es podia saltar (o escalar) a la mar i sota la qual hi havia un cova enorme i preciosa amb vies de psicobloc de tots els nivells (aleluia!), coves petites dins d'ella mateixa, roques per descansar, peixos i, en fi, tot allò que pot compondre un lloc idíl·lic a la mar. Com a tots els llocs on anem, hi havia aquella gent que no comparteix amb nosaltres el modo de diversió i ens trenca la tranquil·litat de la remor de l'aigua: els iats i les motos d'aigua. Però bé, res que no es compensara amb la meravella que teniem davant dels ulls. A més, uns metres més amunt, hem trobat una sombra idònea per dinar (nosaltres no tan sofisticats com els

marineritos dels iats) un entrepà amb tomaca, formatge i llomet.

Més tard, també com a bons aventurers i curiosos, hem visitat l'altra banda del penya-segat, la Platja d'Ambolo, un altre lloc preciós i molt adequat, sobretot a les set de la vesprada quan l'ombra cobreix la platja i la gent comença a marxar: un banyet traquil i relaxant, tal vegada massa fresquet, algun que altre colp contra les roques (per no canviar la rutina), les paraules justes i necessàries, un llibre, i la més pura tranquil·litat. Un cotxe brut, una companyia agradable, i una cançó d'Alejandro Sanz sonant a la ràdio.Què més podies demanar per a un dia com hui?

Cada vegada que descobrisc un nou indret de les nostres terres, més ganes tinc de seguir buscant-ne. La veritat és que no apreciem el que tenim, la nostra costa és preciosa, tant com l'interior. Les Marines són, per a mi, la millor terreta del món.