dijous, 27 d’agost del 2009
Un pas per Bolulla amb "La Banda d'Agostí"
Des d’aquella aventura per Tabarca farà tres o quatre estius amb la “Manero’s Band”, que no havíem tornat a anar a quedar-nos a dormir a ningun poble per fer de banda festera. Enguany era l’oportunitat idònia: sense exàmens, obligacions ni preocupacions, era el millor moment per embarcar-me cap a Bolulla quatre dies i gaudir d’allò que també forma part de la vida d’un músic: fer passacarrers, tocar xaranga, dormir poc i malament, cantar, beure i fer festa. En eixes paraules i poques més es pot resumir el pas de la bandeta de Sella (o “Banda d’Agostí” en aquest cas) per aquell poblet perdut a la muntanya que encara no coneixia i que amb molt de gust (bé, no amb tant de gust a les 10 del matí) m’he recorregut estos dies. Els companys músics, divertidíssims; les companyes d’habitació, úniques, netes i amb més ganes de festa que ningú; el menjar, boníssim; el tracte, fabulós en la majoria dels casos, exceptuant algun que altre “apretó” quan el llavi ja no podia més; la festa, com tota festa on hi ha musics, genial; el poble, xicotet i acollidor (i massa costerut). Això si, també cal dir que el cansament ha sigut extrem i ens han faltat hores de son; però bé, en part ha sigut així perquè ho hem triat. Tot i això, aquests quatre dies amb tots vosaltres a Bolulla han sigut, en poques paraules, brutals. Repetirem?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
jejjeje, Laia ja veig que ho heu passat d'allò més be.
ResponEliminaLleguin-te me n'he recordat dels meus anys en la Banda, molts anys!!! (des dels 12 fins els 24 anys) i de les nombroses "contrates" que feiem al llarg de l'any; encetavem "la gira de contrates" en març, en les Falles de València i acabaven en setembre en les festes d'Ibi. Quatre dies i quatre nits tocant fora de casa. Un mes rere l'altre. Molt cansat però més divertit encara. Probablement l'etapa més divertida de la meva vida.
Abans no era com ara que la gent eix de viatge i de vacances. Abans no eixia ningú a cap lloc, si eixies era al bancal a plegar ametles, jejejje. Per això, La Banda ens va servir per a eixir del poblet i vore mon.
Què el meu nom acompanye i siga el distintiu d´una banda, encara que de manera semigraciosa, és un honor...La veritat és que no sé perquè va eixir...perquè crec que el més responsable no vaig ser...En tot cas, un plaer...
ResponEliminaM´ho vaig passar en gran. Encara que oficialment fóra un llogat foraster, sentimentalment i "de facto" vaig sentir que ereu més que uns simples companys. Vos considere la meua gent, i aquestos dies em fan valorar-vos encara més. Encara tinc son, i com bé sabràs la panxa continua rebolicà (ja saps de què). Així i tot repetiria!
Un b7
P.D. Mi gitano Manolo...
jajajajajaja o My gitano Manolo... ostras, que risa!Han sigut uns dies fantàstics.
ResponEliminami gitano!!!! hostia!!! jajajajajaja!
ResponEliminaDoncs jo mira que he fet contrates i he anat a llocs, pero com aquesta volta no si si meu havia passat mai!!! que era l'aguelo!! repetirem segur!!!