Tu

Tu, qui em va ensenyar a caminar.

Tu, qui em va agafar de la mà per tots els carrers de totes les ciutats que vàrem recórrer i qui em va guiar amb els ulls tancats per milers de camins als somnis.

Tu, que no en sabies res d’amor i ho sabies tot; qui no havia rebut cap mena d’estima i donava estima de tota mena.

Tu: tan tendre, tan dolç, tan teu; i tu, alhora tan meu.

Tu, que em miraves amb els ulls de color caramel travessant-me l’iris fins arribar a l’altra banda del crani, on es trobaven mirada i cervell, sentit i raó; tu, que em perforaves amb la mirada.

Tu, qui em va ensenyar a valorar les coses de la vida i qui em va mostrar el sentit d’aquesta, qui em va renyar per no ser humil i qui em va acostumar a veure sempre la part bona de totes les coses dolentes que em passaven.

Tu, qui tant m’estimava, ja no hi ets.