Tindria poc més de dotze anys quan vaig tindre a les mans per primera vegada un llibre de Miguel Hernández. Vell, engroguit i doblegat, “Cancionero y romancero de ausencias” es trobava a l’estatge de la planta baixa, on romanen tots els llibres dels pares. Recorde que el va obrir mon pare; li agradava molt un poema i me’l volia donar a conéixer. Aquell poema, no recorde quin, em va encuriosir, i em vaig dir que un dia llegiria amb més deteniment aquell poeta. Després, a l’escola, en vaig saber més d’ell, però ja se sap que allò que aprenem a l’escola ho oblidem fàcilment.
Farà dos anys vaig retrobar el “cancionero” i me’l vaig emportar a l’habitació. Entre les pàgines grogues vaig trobar versos desconeguts, així com d’altres més propers gràcies a la música de Serrat: “Menos tu vientre”, “Boca”, “Nanas de la cebolla”. Buscava amb deler la famosa “Elegía”, de la qual ma mare m’havia parlat molt pel valor afegit que per a ella tenia, però allà no la trobaria. Seria més endavant, a un llibre de literatura de l’institut, on quasi l’aprendria de memòria.
Enguany, com que fa 100 anys que va vindre al món l’humil poeta d’Oriola, s’ha escrit molt d’ell. Jo n’he llegit bastant (que no suficient) i he aprés moltíssimes coses que no sabia. Quan es va proposar fer un altre experiment artístic amb el Col•lectiu Artístic de Sella però aquesta vegada sobre Miguel Hernández, vaig decidir llegir i saber-ne més: “El rayo que no cesa” y “Poemas sociales de amor, de guerra y de muerte”. Les explicacions i narracions sobre el poeta que en donen aquests poemaris m’han contextualitzat l’autor i m’han fet saber més de la seua vida, fet molt important per entendre’l, com el seu passat catòlic, que el seu amic Ramón Sijé era feixista o el rebuig que va rebre per part d’altres grans poetes com Lorca. Però ha sigut hui quan realment he interioritzat tota la seua història mentre Lluís ens contava alguns fragments d’aquesta. Ell la viu i ens la fa sentir tan propera que fins i tot anomena el poeta pel seu nom, “Miguel”, com si d’un amic de tota la vida es tractara. Potser d’això es tracta, de sentir-nos “Miguel” per una vegada, doncs al cap i a la fi ell era també era un artista i d’un poble alicantí. Siga com siga, intentarem portar endavant aquest nou projecte impulsat una vegada més per aquest home transmissor de cultura de tota mena i que sempre m’inspira per escriure. Gràcies Lluís, i endavant CAS.
me encanta!!!
ResponElimina