Relacions amb els animals marítims

Ningú m’havia explicat que els peixos eren indefensos i no tenien cap perill. Des de petita, mai m’havien agradat. A la platja, quan la resta de nens els perseguien a corre-cuita, jo els fugia, com si aquells diminuts animals anaren a nadar darrere meu fins pegar-me un mos que em deixara immòbil. Ni els peixos ni la resta d’animals marítims: la veritat és que tant la fauna com la flora marina mai m’havien fet massa gràcia. Des que posava el primer peu dins l’aigua que tenia els ulls ben oberts per observar el camp d’acció que tot ser viu tenia a la meua redona. Si l’aigua estava enterbolida, forçava la vista al màxim per endevinar què hi havia davant de cada passa que donava. Si estava clara, em feia por mirar per si entreveia algun ésser que no m’agradava. Per no parlar de les temudes meduses.

Per tot això, anar a la platja sempre havia sigut per a mi un patiment, en lloc d’un moment d’esbarjo i diversió, com ho és per a la majoria. A més, torrar-se al sol i arrebossar de sorra com una croqueta no és gens agradable. Però l’esperit de superació que em correspon em va fer anar un dia més enllà, i, després de superar el pànic a nadar entre peixets fins i tot a la Font Major, em vaig atrevir a posar-me les ulleres, el tub i les aletes i mirar amb profunditat tot allò que les aigües marines amaguen. La primera impressió, recorde, no va ser gens agradable: quina por mirar per avall i observar la profunditat, a més a més plena de peixos escorredissos que en mig segon podrien estar al meu costat i algues inquietes que es movien d’un costat a l’altre sense parar. Després d’aquest moment de pànic, vaig traure el cap de l’aigua i vaig repensar. “Respira fons, relaxa’t. Tranquil•la. Només són peixos. Comprova que si mous les aletes a prop d’ells fugiran. Va, torna’t a posar les ulleres. Buida el tub d’aigua. Així, bufant fort. Ara no et poses nerviosa. Anem”. Aleshores, la segona impressió va ser una altra. La veritat és que mai m’haguera arribat a imaginar que podia sentir aquella calma mentre nedava enmig de la mar i mirava amb deteniment cada ésser i cada secret que amaga aquesta. I enmig d’aquella plenitud, l’únic soroll, el de la pròpia respiració.

Poc a poc he anat perdent la por als peixos i a la mar, tot i que he de confessar que encara no em trobe del tot segura dins l’aigua salada. Continue –i crec que continuaré sempre- tement l’aparició d’una medusa cada vegada que hi fique el cos. Però ara ja no desconfie tant de la majoria dels animalets marítims, de qui he descobert que no són per a res dolents i que quan estic a un metre d’ells ixent corrent. Però tot i l’avanç que he fet en aquesta qüestió, no he pogut deixar de sorprendre’m hui quan m’he trobat amb una estrella de mar a la mà mentre l’animalet s’adaptava a la forma d’aquesta amb les ventoses, o perseguint a un peix multicolor pels penya-segats de la Cala d’Ambolo. Acabaré fent-me col•lega dels meus temuts enemics marins?