Inesperada tranquil·litat

Camina tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, no té pressa. Ningú l'espera. Si alguna cosa l'empeny a anar una mica més depressa és el fred intents que assetja la ciutat els darrers dies. Però no pensa córrer. No té cap pressa per arribar a casa, i vol saborejar cada pas i gaudir de cada petjada fins trobar la bicicleta, doncs, a pesar del fred, no li ve de gust agafar el tramvia. Li ha agafat gustet, a això de pedalejar. Poc a poc, s'està recorrent la ciutat, i li agrada. Li agrada conéixer cada racó i descobrir una història nova a cada lloc. I li encanta la sensació d'avançar més de mig metre amb un lleu moviment de la cama. És per això que, a pesar de la gèlida nit, tornarà en bicicleta a casa. Porta, més o menys, dotze hores a la universitat. I després que l'ordinador fera fallida abans de guardar l'última part del treball, li ha caigut del cel una cervesa amb sabor a teatre orgàsmic i a somriures. I la cervesa l'ha engolida, però el somriure encara el porta dibuixat a la cara. Camina tranquil·la, pacient i somrient. Qualsevol persona d'aquesta accelerada i estressada societat que l'observe pensarà que ha embojit. De fet, pel camí no es troba amb ningú amb un posat semblant al seu.

Arriba a la bicicleta i es puja a sobre. La bossa, a la petita cistella d'on sempre li cau tot. Li fa gràcia: mira que ho sap, que li caurà, però sempre la torna a deixar allà. És ingènua, ja li ho diuen. Quan comença el trajecte se n'adona que els renyons li queden a l'aire, com aquell dia que li van picar desenes de mosquits, i que ha oblidat posar-se els guants. Es nota que l'hivern és pròxim. S'enrotlla la bufanda de tres metres que té des de fa anys i que s'estima molt, i amb ella es sent més protegida que res. No sé li veu ni el nas; només els petits ulls de color mel assomen per damunt de la llana i li serveixen de guia per trobar el camí de tornada. Entre carrer i carrer, recorda que ha d'anar amb compte, que els cotxes són perillosos. Però no aconsegueix mantindre l'atenció més de dos minuts; després, la imaginació corre sola i vola més enllà del carril bici, pensant en el dia que ha deixat enrere i en els canvis que s'han produït a la seua vida en els darrers anys. Qui li ho diria, que estaria en aquell moment en bicicleta per les avingudes de València i gaudint tant. Qui li havia d'explicar que una simple bicicleta li podia atorgar tanta felicitat? Potser és que s'ha acostumat a treure'n, de felicitat, de tot el que pot. Bona filosofia de vida, pensa ella.

Arriba a casa i tot i saber que ningú l'espera pronuncia l'habitual "hola" de cada dia. No rep resposta. S'ho imaginava. El pis és fosc i fred. L'habitació, en canvi, encara reté certa calentor provinent del sol que li ha pegat durant tot el dia. De totes maneres, no tardarà a engegar l'estufeta. Deixa enceses només les llums estrictament necessàries, i engega l'encens i un parell de ciris. Es posa música suau, es lleva la roba, s'encaixa el pijama i s'asseu davant de l'ordinador. Li apetix escriure, però esciure perquè sí, no perquè li ho demana ningun professor de Periodisme cabut. Així que s'asseu relaxada al cantó del llit i comença a relatar una historieta que intenta fer aliena, tot i que realment el que està fent és comprovar que encara és capaç de plasmar els seus pensament i les seues sensacions per escrit. La música li molesta per a escriure, com sempre, i decideix baixar-li la veu a zero i deixar-la fer el seu curs en silenci.

Roman tranquil·la. Sorprenentment i després de molt de temps, gaudeix de la soletat i de total autonomia. Ningú l'espera, però tanca els ulls i es sent tan abrigada que pensa que algú li ha envaït el llit una altra vegada.