Això, part u.

"Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l'eternitat existeix, precisament, en l'abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçants els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconéixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d'abans. S'havia fos en l'aire. Entre els llençols humits d'efluvis, constataven que tot succeïa d'una manera molt elemental. El desig s'imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. [...]
Descobriren que estimar-se era una forma d'existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l'altre [...] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l'altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res [...] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s'hi estimassin."

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer