diumenge, 2 de gener del 2011

Una altra nit de música i poesia

Seguint la iniciativa de l'any anterior que tant ens va agradar, el passat dimecres 29 vam decidir fer de nou una nit de música i poesia, vam voler passar un ratet entre lectures variades i notes improvisades. Un acte (si se li pot dir així) totalment lliure, obert a tothom i sense massa organització més enllà de dues estores, quatre bancs, llibres i instruments. L'afluència de gent, cal dir-ho, no va ser la mateixa de l'any passat, però allà hi érem els de sempre i uns quants més, amb deler de passar una nit agradable. Qui volia eixia a llegir quatre versos o alguna historieta, i els músics tractaven d'adaptar la melodia a la intenció que tenia la lletra.

Jo, personalment, esperava amb ganes l'arribada d'aquest moment. L'
any passat ho vaig passar genial i vaig flipar, em va proporcionar una felicitat gran escoltar aquells poemes en veu dels amics i sellardos que, per unes raons o altres, admire. Enguany, el fet que no hi haguera tanta gent li ha donat un toc distint, però també ha sigut molt especial.

Si haguera de destacar algun moment de la nit, en destacaria dos. Per una banda, les lectures de Josep, que ho va fer genial, ens va deixar bocabadats i, a més, ens va donar una lliçó de llengua. Per altra banda, una de les lectures que va fer Lara, un fragment de Rayuela, de Julio Cortázar. Mentre ella llegia (que sempre em fa estremir, cal dir-ho també), em vaig sorprendre amb els ulls tancats, el somriure a la cara i la ment buscant imatges a uns quants quilòmetres més al nord del País. Ací el deixe:


Dibujo de mi mano

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar. Hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio.

Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

1 comentari:

  1. Jo em vaig adonar que tens una manera molt peculiar de llegir (i també d'escriure, però d'això ja me n'havia adonat abans). La manera en què la gent llig o escriu denota a voltes trets de la seua personalitat. Ja en parlarem...

    Moltes gràcies, per cert. ;)

    ResponElimina