Com de casa. Isabel-Clara Simó

Girar la pàgina de la portada i veure la imatge somrient d'Isabel-Clara Simó, la filòloga i escriptora alcoiana, comença a resultar-me ja familiar. Sempre ella, de vegades a color i altres en blanc i negre, amb els seus cabells rossos un tant desgrenyats i unes quantes arrugues a la cara, ens saluda feliçment abans de començar a llegir qualsevol dels seus llibres.

L'últim d'ella em va arribar fa tan sols quatre dies, l'11 de gener, quan vaig complir vint anys. Els companys de Periodisme (a qui ja no gose anomenar companys, sinó amics), que ja em coneixen bé i saben que m'agrada llegir,em van regalar Amor meva. Ara, diuen, no és moment de començar cap llibre, per això de que és època d'exàmens i s'han de llegir coses de classe. Jo, potser perquè no en tinc massa d'exàmens, potser perquè m'agrada massa llegir, no hi faig cas.

Portava en dansa un llibre des de fa uns mesos. Aigua bruta, de Pau Vidal, que va vindre des de la Catalunya Nord aquest estiu de mans d'un amic, qui, si no recorde malament, el va comprar després de conéixer l'autor. Novel·la negra que em va sorprendre amb una curiosa enganxina al revers de la portada i que, cal dir-ho, m'ha tingut unes setmanes pendent de la història. M'ha agradat i m'ha capficat. Amb el tema de la filologia i la investigació sobre la llengua catalana com a argument principal, el protagonista, que es dedica a anar poble per poble a sentir el parlar de la gent, acaba descobrint irregularitats en una empresa de distribució d'aigua que ha provocat la mort d'algunes persones. No té res especialment destacable, però és un bon llibre: ben escrit, amb una història continua i que enganxa i amb un bon final (previsible, d'altra banda).

Encara no havia acabat Aigua bruta quan vaig rebre Amor meva. N'havia sentit parlar del llibre, i fins i tot una companya havia escrit sobre ell a un blog que tenim en comú. Estava, per tant, delerosa per començar-lo. Per a fer-ho, però, primer m'havia d'acabar l'altre: així, els darrers dies l'he llegit amb una pressa no recomanable, amb una angoixa que no em deixava assaborir les paraules. L'altra nit em vaig sorprendre saltant-me línies i lletres per tal d'acabar abans cada paràgraf, mentre ataüllava des de la meua posició quasi hortizontal i amb els ulls pràcticament clucs pel cansanci el nou llibre a l'estanteria. No m'agrada deixar-me coses per llegir, però trobe bonica eixa sensació de voler engolir les paraules com més ràpid possible amb ànsia per poder encetar una nova història. De fet, quan un llibre tardem massa en llegir-lo acabem per avorrir-lo.

Necessite històries noves, personatges vius, dones que m'identifiquen. Aquestes dones sempre les trobe a Isabel-Clara Simó, qui descriu figures amb qui sempre pots trobar quelcom en comú. Després de Raquel, Júlia, Dora diu que no o el mateix recull d'històries sobre el gènere femení titulat Dones, necessite sorprendre'm de nou i passar bons moments de lectura amb l'alcoiana a qui comence a valorar molt i a qui, per apoderar-se de gran part de les meues estanteries, puc considerar ja com de casa.