Entre monotonia i malenconia

Llig a l'habitació mentre em pega el sol potent de les primeres hores de la vesprada. Entra pel finestró,en vertical, des de la posició que ja em resulta tan familiar: la de cada dia quan acabe de dinar i m'assec a l'escriptori. Em costa mirar-lo, fa mal als ulls, però si m'esforce me n'adone que la seua llum deixa entreveure la brutícia dels vidres. Quan de temps farà que no els passe un drapet? I amb la seua potència lumínica, tot i que reduïda després de travessar els cristalls, també fa evident la pols que hi ha a la pantalla de l'ordinador i que em dificulta l'escriptura. Jo m'esforce una vegada i una altra, passant la mànega del pijama que encara no he gosat a llevar-me tot i ser les tres de la vesprada, però sembla que no és pols, sinó brutícia acumulada i incrustada que no se n'anirà si no utilitze l'esprai neteja-vidres. A l'habitació, només el soroll del teclat interromp ara el silenci que regnava durant els minuts que ha durat la meua curta lectura del llibre d'Història del Periodisme. Mentre m'assabentava que John Walter, fundador de el Times, va intentar substituir la tipografia per la logografia sense massa èxit, una melodia familiar ha trencat la monotonia de les lletres: a la planta baixa, mon pare tocava amb la guitarra “Calle Melancolia”, de Sabina. El més segur és que la música no fóra perfecta -i no perquè mon pare no toque bé, sinó perquè a la guitarra li falta una corda-, però a mi m'ha sonat a una mescla de tranquil·litat, melangia i felicitat, barreja com la que uns minuts abans he pogut veure a la cara de l'artista quan parlava de la meua estància a casa durant aquests dies, que ja s'acaba. La veu, que tantes cançons m'ha ensenyat, em traslladava als hiverns de fa anys, mentre cantàvem cançons a tres, quatre veus. Ara ja no n'hi ha tantes. Només els lladrucs del gos, que tot i viure a una casa de músics encara no s'ha acostumat a les melodies ni als instruments, ha trencat la màgia del moment i m'ha fet tornar el cap al llibre, del qual ja havia repassat unes vint línies sense fer cas absolutament de res del que hi havia escrit.