dilluns, 14 de setembre de 2009

18 anys després del primer encontre

Hui torna a ploure, però la pluja de hui ha sigut més amena, més càlida, menys melangiosa. I és que la vostra companyia ho cura tot, per molt que ens coste reconéixer-ho de vegades. Encara recorde aquells anys de la infància en què anàvem les tres juntes a classe. Conforme m’alçava i em preparava, anava a ca t’auela, on de vegades fins i tot em prenia la llet, i si no t’esperava a tu mentre la prenies. Llet i un gotet d’aigua de vegades. Després baixàvem juntes a l’escola, de vegades pel bancalet. Allí ens trobàvem amb la tercera, i entre rialles entràvem a classe. Si sóc sincera, no recorde massa bé aquells anys, érem molt xicotetes, però si que recorde que eixíem al pati, anàvem als columpios, i esperàvem mentre ens menjàvem l’entrepà a sentir el “pa dentro” de Pilar acompanyat per les tres palmadetes. Després van arribar els anys en què jo ja no anava a la mateixa escola, però cada dissabte ens trobàvem les tres, sempre amb un bon pla. Ho recorde perfectament: les tres amb el xandall per anar pel riu i els bancals a fer llargues passejades amb inspeccions incloses, les tres amb els pantalons de pana que tan de moda estaven en aquell moment per passejar-nos per la plaça ben contentes mentre lluïa el sol, les tres a casa d’alguna veient alguna pel·lícula, etc. I sempre, sempre, moltes rialles. També recorde el dia que em vaig revolucionar contra vosaltres perquè em volíeu establir un horari d’amistat: no podia ser que anara amb vosaltres i amb un altre amic a la vegada, cadascú tindria el seu moment. Que bo, ara ho pense i no puc evitar somriure. Com n’érem de xiquetes i d’innocents!




I ara, passats uns quants anys, deixant enrere la innocència i les xiquillades, les tres volem, totes a l’hora, però cadascú pel seu camí. I casualment, aquest camí ens ha portat a les tres al mateix destí, a la mateixa ciutat. M’agrada pensar que enguany tornarem a coincidir per les vesprades entre setmana com fa més de deu anys, pensar que fins i tot a alguna la podré vore pels corredors de la facultat. És, en part, un gran consol saber que, per lluny que estiguem de casa, estarem les tres juntes. Que tremole València, xiquetes!
Vos estime.




(xe!mira que no tindre una foto les tres juntes...)

3 comentaris:

  1. jo encara me'n recorde de quan diem" anem al piso de fusta i fem una coreografia " jajajajjaja.
    I bueno i el que dir quan mos voliem posar noms secretos, és a dir canviar-nos el nom per altre.( jo era Eva) ajjajaj
    Tenim un xorro de coses per a contar...

    Avorem este any.. que comença ja el dissabte!!

    ResponElimina
  2. hola laieta, tan sols dir-te que espere que visques molts bons moments per valencia, espere que no t'oblides mai dels que es deixes per Sella, i ja saps si necessites qualsevol cosa, crida en un no res alli estarem.

    anims guapa, saps que t'estime.

    bouet

    ResponElimina
  3. moltes gràcies. Estic segura que anirà bé, però per res del món oblidaré la gent d'ací, és més, sé que vos trobaré a faltar. Tu ja saps que allí tens una casa per al que necessites.

    Gràcies:)

    ResponElimina