dimarts, 29 de setembre de 2009

Aigua a la terra!

Isc del taller d’audiovisuals i em dirigisc amb pas lleuger i ben agafada al paraigües cap al tramvia. Plou a cànters, com feia dies que no veia ploure (i mira que últimament he vist ploure molt). Les meues sabatetes comencen a sentir la pressió de l’aigua que cau sobre elles i la fricció de la que comença a formar tolls fons a l’asfalt. Els texans comencen a enfosquir-se i el periòdic que portava sota el braç ja no és més que quatre paraules mullades i un fum de tinta correguda. Que mal em sentaria que això li passara al seguit de notícies que hui he hagut de redactar, amb el que m’ha costat! Pense que el dia que compre un periòdic en què haja escrit jo, el guardaré millor. I mentre ho pense, continue fent-me un remull. És impossible continuar caminant així, decidisc buscar un bon balcó i resguardar-me sota d’ell fins que la pluja no siga tan forta. Mentre ho faig m’entra la risa de veure’m, d’observar i analitzar la situació: com algú m’estiga mirant... Necessite trucar a ma mare, contar-li que estic mullada de cap a peus i que m’estic pixant de la risa enmig del carrer. Eixes coses només les entenem ella i jo, i pocs més. I quan li ho conte, ella també riurà. I quan penge el telèfon es quedarà preocupada, perquè pensarà que estic enmig del carrer i enmig de la pluja, feta un remull, i rient sola. Bé, això del riure l ‘alegrarà, perquè pensarà que ací sóc feliç. I alhora que rumie tot açò i parle amb ella, la pluja cesa i puc caminar cap al tramvia. Em baralle amb la gent per fer-me un lloc sota la teuladeta de la parada del tram, i quan aquest arriba em baralle encara més i em pose de mala llet perquè la gent va amb els paraigües ben oberts i no cabem tots, i perquè no tenen ningun respecte pels que baixen del trenet: “deixeu eixir abans d’entrar”, es que no ho veeu?

5 comentaris:

  1. Laia, m'encanta la senzillesa amb què has articulat aquest nou "relat"... m'agrada, perquè l'has escrit des de la teua pròpia quotidianitat. M'ha recordat l'estil de cert poeta de Burjassot.
    Estellés escrivia sovint així (de fet, se'l considera el poeta de la quotidianitat)i també era periodista.

    ResponElimina
  2. No m'alagues... parlar d'Estellés a un relat meu...és del millor que em pots dir. Gràcies

    ResponElimina
  3. I per cert, si d'alguna manera açò s'asembla als seus ecrits (que ho dubte) ha sigut gràcies a tu, que me l'has fet llegir.
    A vore si et torne els llibres i me'n deixes una altre de Quim Monzó...per què en tenies més, no?

    ResponElimina
  4. Lo de la beca lo comencé a escribir porque me diste envidia al leer este lluvioso escrito. Jeje. y luego derivó en eso de la beca. Y luego resulta que por fin se puso a llover. Y luego resulta que conseguí imprimirlo de noche en mmi casa. Y luego resulta que, habiéndolo imprimido en el último momento, amplían el plazo para entregarlo. jeje.
    Espero que te vaya muy bien por la capital del Turia y que sientas que has acertado con la carrera. Yo estoy deseando empezar. El lunes por fin comienzo...
    Un beso! Ya nos veremos... imagino que en Valencia.

    ResponElimina
  5. Si Laia tentenc perfectament.. putejat... fora de casa... a una gran ciutat... mullante...soles... Pero al cap i a la fi;no es el que volies? Son aquets els moments que ens fan sentir lliures: Vaja al menys a mi. Petonets.

    ResponElimina