Es retorcia en la desesperació. Aquells carrers li sonaven, però no estava segura d’anar pel camí adequat. Corria; la respiració era exageradament accelerada i tenia la sensació que el cor li eixiria per la boca en qualsevol moment. Havia d’arribar a temps, per res del món podia fer tard, però la pressa la portava a la confusió i es perdia pels carrers on no tocava. Ràpidament tractava de construir a la seua ment el mapa d’aquella zona de la ciutat, però li resultava impossible: feia anys –molts anys- que no hi anava.
Entre passes i corredisses va aconseguir, per fi, trobar el carrer que buscava; només li quedava arribar fins l’altre extrem. Es detenia poc a poc, per no arribar tan ofegada i accelerada com estava en aquell moment. Mentre recorria el carrer els records l’inundaven: aquelles parets albergaven milers de carreres i de jocs, centenars de somriures, milions de paraules de la seua infantesa i desenes de besos de la seua joventut. Dins la desesperant situació, aquelles memòries li van treure un somriure interior; tot i això, les va oblidar ràpidament i va entrar a la casa que l’esperava. La foscor espantava i el silenci feia por; un únic fil de llum procedent de l’habitació arribava fins l’entrada. Va seguir el camí que aquest li marcà i en obrir la porta va veure per última vegada aquells ulls del color marí que tan bé coneixia i que, tot i el cru diagnòstic del metge, es van mantindre ben oberts fins que van aconseguir veure la seva imatge, veure aquella amiga, aquella espècia d’oda a la naturalitat i a la bellesa alhora amb qui tant havia compartit, que la va deixar, per fi, descansar en pau –després de creuar l’últim esguard còmplice de tantes i tantes històries-.
Ella em va estimar tant...jo me l’estimo encara.
Ella, qui sap on és. Ella, qui sap on para.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada