dissabte, 26 de desembre de 2009

Tornar a casa per Nadal

Cal aprofitar el dia i, per tant, m’alce matí. Tot sembla diferent, i l’única diferència envers ahir és que s’han acabat les classes. València amaneix grisa i mullada, però menys freda que els dies anteriors. Les últimes gotes de pluja del dia banyen suaument el carrer, sense fer forts esguits ni sorolls. El meu ànim està alt, i tinc una sensació inexplicable: hui, per fi, tornaré a Sella. Només fa dues setmanes que vaig marxar, i cal dir que la companyia i la feina han fet que no es feren llargues ni pesades, però els dos últims dies he estat sola al pis i tinc ganes de veure cares conegudes i abraçar eixa gent que només veig d’any en any per estes dates.

Em prepare la maleta i dues hores abans de l’eixida del tren ja ho tinc tot a punt per marxar. Crec que eixa curiosa mania de la puntualitat extrema l’he heretada del meu avi, que sempre arriba a tot arreu amb una hora de marge, “per si acàs”. Abans d’anar a l’estació vaig al baret de baix de casa a fer-me un entrepà: aquesta setmana no hem fet la compra perquè no es podrira el menjar, i la nevera està completament buida. Quan pegue l’últim mos agafe el telèfon i cride el taxi (hui duc tantes coses que no m’atrevisc a endinsar-me al metro). Al minut ja està allí, i en poc més d’un quart d’hora travessem una València que es presenta plena de gent amb bosses i més bosses a qui acabe maleint quan he de pagar el taxi: és el darrer dia per comprar els regals de Nadal i l’esperit consumista està en marxa.

Per honrar l’avi i seguir els seus costums, arribe a l’estació exactament una hora abans que se’n vaja el tren. Em compre el periòdic i, entre notícia i notícia, arriba l’esperat vehicle. Quan me n’adone ja està quasi ple, i sembla que les meues maletes no cabran enlloc. Amb sort, hi ha un petit espai que podré atapeir amb tots els estris. Per desgràcia ja no queden llocs buits al costat de la finestra, com a mi m’agrada. Agafe seient, em relaxe, i trac el llibre. Un viatge sense un llibre no és res. Mentre llig tinc la sensació de no perdre el temps, d’estar aprofitant eixes hores mortes que comporta viatjar. I quan la vista ja no pot més, uns minutets de Ràdio 3 que culminen amb una becadeta de deu minuts.

Tinc la mateixa sensació que aquell juliol quan vaig tornar d’Irlanda: a l’altra banda de l’andana esperen amb ànsia la meua arribada i tinc mil coses que explicar, i vaig tan carregada que la situació en què em trobe em fa molta gràcia. Mentre baixe, rient, l’últim graó del tren, veig una cara molt coneguda que em troba i comprén la meua risa sense necessitat de paraules: “vas carregà, filla meua!”

3 comentaris:

  1. Llegint açò m´has recordat algunes experiències semblants, que ocorren als viatges de tornada...M´agrada molt eixa sensació de saber que m´esperen. Fins i tot una volta vaig somniar que em rebia la Banda de Música tocant "Operador". T´imagines?

    La situació d´esperar és probablement un poc més feixuga, però no per això menys emocionant. Recorde amb gràcia com d´il·lusionat anava a rebre de menut a mon pare a l´aeroport. Sobretot perquè sempre em portava alguna xorraeta...XD.

    Tan de bo tinguera sempre algú que m´esperara quan arribara de viatge...

    Bon Nadal!

    ResponElimina
  2. Em recorda moltíssim als meus viatges de tornada,
    a casa, a València, a tots llocs i a ningú. Arriva un moment en aquesta vida que ja no saps quan vas i quan tornes, però l'important és sempre la sonrisa que t'espera al lloc d'arrivada.

    Que passes un bon nadal Laia! :)

    ResponElimina