dissabte, 19 de desembre de 2009

Qui t'ensenyarà a caminar?

Neixes, creixes, i un dia aprens a volar. Decideixes que ja és hora de fer la teua i t’ensenyes a caminar sola, a poc a poc, fins que pots fer-ho ben erecta i equilibrada. Costa, és clar; no és gens fàcil. Primer un peu, després l’altre, i quan ja hages caigut més de cent vegades, podràs començar a mantindre l’equilibri. Pas a pas estabilitzaràs els teus moviments, i fins i tot aconseguiràs restar immòbil sobre un peu mentre alces l’altre a l’altura del genoll contrari, com si d’un flamenc es tractés; per moments, perdràs l’estabilitat i tindràs la sensació que vas a caure de nou i a pegar-te el més gran dels bacs, i algunes vegades serà així; però si li poses empeny i força, sempre podràs tornar-te a alçar. De tant en tant eixos bacs seran forts i de difícil recuperació; durant aquesta te n’adonaràs que les mateixes persones que et van ajudar a fer els primers passos i van fer de la teua aparició al món la seua vida, seran les úniques que, sempre, passe el que passe, t’ajudaran a posar-te dreta de nou. Bé, almenys jo tinc la sort que siga així. Beneïda sort.

Quan et poses melancòlica i comences a pensar en totes eixes coses tristes que té la vida, et preguntes qui t'ensenyarà a caminar quan ells ja no estiguen. Ja no vols créixer, ni vols volar, ni vols donar un sol pas més; només vols sentir que sempre estaran per alçar-te una i mil vegades més, fins i tot quan et deixes caure simplement perquè t'apetix.

4 comentaris:

  1. El temps, eixe gran traïdor, és qui realment atorga a cadascú el seu paper en aquesta funció. Els qui ara s'ensenyen a caminar seran després els qui ho hauran d'ensenyar: és el que se'n diu la renovació del cicle vital. Normalment, tota renovació és positiva, i, tanmateix, tenim tot el dret del món a sentir-nos malenconiosos quan pensem en aquestes coses. I és que ningú pot esborrar la tristor que produeix el fet de quedar algun dia orfes...

    Un post sublim.

    ResponElimina
  2. Amb la frase "quí t'ensenyarà a caminar quan ells ja no hi estiguen" m'has possat els pèls de giravolta.

    Supose que, quan arriva el moment en que ja no hi és ningú per ajudar-nos a alçar el vol, és perqué aleshores som nosaltres els que hem d'ensenyar a volar
    uns altres, que també hauràn por de quan faltem...i així succesivament: és la vida, que va i torna, però mai desapareix.

    ResponElimina
  3. JO..no ho dubtes mai, sempre estare a la teua vora encara que no em vegis, estare pensant en tu.
    Per el camí et posare cadires perque descanses en elles o pugues simplement agafar-les en força per no perdre l'estabilitat tan preciada i necesaria...Un petó, t'estime xiqueta

    ResponElimina
  4. Si te has esforzado por aprender a caminar bien, a volar tambien magníficamente, y a caer mejor aun, si has hecho eso, siempre habrá alguien, sea quien sea, que te ayudará a levantarte, o al menos te mirará mientras lo haces, con una de esas miradas que te envuelven, esas que regalan confianza. Y lo más importante es que siempre tendrás por quién y por qué levantarte por muy dura que sea la caida.

    Bravo!

    ResponElimina