Rafa Xambó i la comunicació valenciana

LAIA MAS CLIMENT

"És necessari revitalitzar els processos democràtics i les polítiques culturals i socials per a canviar en model comunicatiu del País Valencià"

A Comunicació, política i societat: El cas valencià, el sociòleg Rafael Xambó fa un anàlisi sobre els mitjans de comunicació al País Valencià que fa palesa la necessitat d’una nova regulació, d’un millorament de la democràcia del sistema de control i de la gestió de la ràdio i televisió públiques.

L’autor s’ocupa de mostrar la realitat comunicativa valenciana, així com l’evolució d’aquesta des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat. Després de visualitzar tant l’àmbit de la premsa com el de la ràdio i la televisió, la conclusió que s’extrau del text és que és necessari obrir un debat envers el model dels nostres mitjans de comunicació públics i ser exigents i crítics pel que respecta als mecanismes de control que utilitza la classe política actual.
Segons Xambó, l’afinitat actual entre governants i concessionaris posa en relleu que estem assistint a la construcció de poderosos instruments de comunicació amb gran influència conspiradora i manipuladora en l’opinió, instruments que conformen l’estructura clau de tot el segle XXI, xarxa d’interessos privats que posa en greu perill tant els trets culturals distintius del País Valencià com la pròpia democràcia.
D’altra banda, al llibre fa veure que li semba sorprenent l’escassa capacitat de contestació i crítica per part de les forces polítiques de l’oposició, que en alguns casos fins i tot han recolzat la privatització de les infraestructures. S’endevina, doncs, tant per part d’uns com d’altres, un cert menyspreu envers l’audiència i la societat, a qui es considera fàcilment manipulable, i poca importància per la democràcia comunicativa i política. Rafael Xambó conclou que “sense aprofundir en els mecanismes de participació de la societat, sense revitalitzar els processos democràtics i sense polítiques culturals i de comunicació social àmpliament discutides i assumides”, el sistema comunicatiu valencià no aconseguirà superar els límits de l’espectacle i l’entreteniment.
Per tal d’acabar d’entendre en quin context reconstrueix Xambó el panorama del sistema comunicatiu valencià a la seua tesi doctoral, que posteriorment donarà lloc a aquest llibre, ens dirigim al seu despatx, on l’autor ens acull i ens anima a seguir investigant sobre aquests temes.

Laia: Quan vas començar a escriure la tesi, hi havia suficient informació sobre el sistema comunicatiu al País Valencià?
Rafa: Era molt complicat. No hi havia ningun estudi anterior, tot eren coses disperses. Hi havia d’algunes coses concretes algun articulet per ací, alguna cosa per allà. Però només la faena de sistematitzar i organitzar tota la informació disponible, a més de tota la que vaig tindre que produir de manera primària, ja era una locura.

L:Actualment, hi ha més estudis al respecte?
R:Sí, ara sí que hi ha més coses. Va eixir una publicació de la Societat Catalana de Comunicació, un monogràfic sobre la investigació de la comunicació al País Valencià que ha coordinat Mompart i que és un bon treball que agrupa pràcticament tota la investigació que s’ha fet a les universitats valencianes. Després també, Martínez Sanchís, professor de Periodisme local i comarcal, ha fet molt de treball en eixe sentit. I altres treballs. Hui en dia és més fàcil entrar-li al tema, perquè no has de construir la definició de la situació, ja la tens feta.

L:Al llibre deies que a la Batalla de València els blavers sí que tenien un mitjà a la seua disposició, Las Provincias, que els va servir per a difondre’s. Tu creus que si els valencianistes d’esquerres hagueren tingut també un mitjà hauria augmentat la seua influència o haurien continuat sent una minoria?
R:El problema és que a l’eixida del franquisme la dreta no veu amenaçat el seu poder. Ací no hi havia altres valencianistes que els nacionalistes, i dir que el moviment orquestrat i dirigit per l’extrema dreta i per Las Provincias és valencianisme, és un error. Això és una expressió local del feixisme i de l’extrema dreta.
Aleshores, així com durant els anys 60 i la mort de Franco, el valencianisme cultural i polític té unes eines adequades a l’entorn, en el moment en què s’acaba la dictadura i sobretot a partir de l’any 79 (primeres eleccions municipals), on la dreta no treu absolutament res, els valencians feixistes i els seus mitjans, Las Pronvicias, trobaren en l’anticatalanisme una “mamelleta” que els donara joc, que intoxicara i marejara. Hi ha un element de fons: la por al canvi. Les classes mitjanes veuen amenaçada la seua confortabilitat: són una classe que amb Franco vivia bé, tenien comoditats, i per tant el canvi polític el viuen com una amenaça. I troben en tota la manipulació de l’anticatalanisme un instrument molt útil de demagògia i manipulació. Tenint en compte que a València hi ha un exèrcit organitzat que són les Falles, i que tenen un component reaccionari molt important, perquè han sigut transformades durant el franquisme per a perdre tot el component crític, anarquista i burló que havien tingut sempre.
En eixes circumstàncies Las Provincias es fa l’ama de la situació. Però no és només Las Provincias, és també TVE, RNE, la Prensa del Movimiento. No hi ha una correspondència entre canvi polític i canvi mediàtic: l’Estat continua tenint un fort control de la comunicació. No hi ha un foment, en absolut, d’un periodisme crític i objectiu, sinó que es va donar per suposat, com s’ha fet la majoria de les vegades, que el periodisme hauria d’estar al servei de la classe política, i estar a favor o en contra d’uns i altres. I això va ser culpa de PSOE que era qui manava en el moment.
Això sempre ha sigut més extremat al cas valencià, i per això jo sempre dic que la transició política al País Valencià no s’ha acabat. Per a que s’haguera acabat s’hauria d’haver produït una normalització en les qüestions indentitàries i un consens bàsic sobre això. La Batalla de València no es va acabar; ells l’administren quan els convé, i quan no els convé dissimulen, es fan els enrotllats, etc.

L.I tu creus que s’acabarà?
R:No ho sé. La futurologia no és la nostra especialitat.

L:Quant a les subvencions que es donen per al foment del valencià als mitjans de comunicació, n’hi ha alguna actualment?
R:Des que està el PP, des de l’any 95, no se n’ha donat ni una, ni a la premsa en valencià, ni a les pàgines web, ni a la ràdio, res. I no només això, sinó que el retrocés és absolut. Totes les televisions digitals que haurien d’estar cobrint una part de la seua programació en valencià s’han convertit en repetidors de les programacions de Madrid, i no fan programació ni en valencià, ni res de res. S’estan saltant la llei a la torera i la Generalitat no diu res. Igual que les emissores FM, que tenen l’obligació legal de fer unes determinades hores d’emissió en valencià, i no les compleix ningú, i no passa res, i això és totalment il·legal. Però clar, si no intervé qui hauria d’intervindre, sinó que són ells els que fumiguen aquest castellanisme...què li anem a fer.

L:Quant a Ràdio 9, creus que la seua programació és adequada? Quin model de ràdio pública creus que s’hauria d’aplicar?
R:Ràdio 9 és un dels fracassos més enormes que passa desapercebut per la major visibilitat que té el de la tele. En la ràdio, tenint en compte que no hi havia competència perquè no hi havia ningú fent ràdio en valencià i que no comptava amb les dificultats de la premsa que havia de ser llegida, i això podia ser dificultós fins i tot per als valencianoparlants perquè no sabien llegir en la seua llengua, amb una mica d’imaginació hauria pogut eixir molt bé. Es va intentar amb el primer equip, amb Rosa Solbes, però els liquidaren en un anyet.
El model a seguir hauria sigut el de Catalunya Ràdio, o el model de les ràdios autonòmiques en altres parts de l’Estat. Com és possible que una ràdio pública amb recursos es convertisca en inferior a algunes ràdios comercials normaletes? És absurd. Això passa per la pròpia mediocritat, perquè no interessa a ningú. El que fan ells és una calca del que fa la COPE, i com que això ja ho fa la COPE, doncs la gent va a l’original, a sentir als fatxorros, i no a uns que parlen en un valencià lamentable i que són com mig fatxes camuflats. La gent que demanda una programació de dreta se’n va als mitjans originals.

L:Quin paper creus que té el “meninfotisme” que s’aplica a la societat valenciana en la construcció dels mitjans? Creus que hi ha una resposta suficient per part de la població a la mala gestió dels mitjans?
R:Es veu que no, perquè si no, no estarien les coses com estan. Però insistir molt en el "meninfotisme" dels valencians és negatiu perquè no és tant com això, és una manera d’abonar encara més el pessimisme, la desmobilització. Jo crec que el que patim és una dominació molt forta de la dreta, que el comportament del PSOE va ser profundament irresponsable. Quan van ser les concessions de ràdio ho va donar tot a la SER i a la ONCE, i va desaprofitar totalment l’oportunitat per a crear una xarxa d’emissores valencianes. Al contrari, va donar faena a les emissores espanyoles amigues. Hi ha hagut una gran irresponsabilitat en eixe sentit, i això ha fet que els sectors crítics troben una dificultat a l’hora de dir determinades coses. No es donaren compte que una estructura tan rígida, tan autoritària i subordinada al poder polític, quan canvia el poder polític, qui guanya ho arreplega tot; mentre que si ells hagueren fomentat, com se’ls va reclamar i repetir milions de vegades, una televisió valenciana més autònoma del poder polític, una xarxa de ràdios més autònoma, quan les coses canviaren la societat haguera tingut instruments de defensa. Però així, ara està tot pràcticament dominat per PP.