Teatre incomprensible

Féiem tard. Per a variar, féiem tard una vegada més. Corríem pels carrers sense rumb i amb una destinació desconeguda. Potser això era una senyal que no vam saber interpretar. A la fi, l'entrada del teatre era ben oberta i esperant la nostra arribada. I dins, un escenari i les butaques. N'hi ha moltes buides, no cal que fem cas a la numeració. I una vegada asseguts, dues cadires al mig de l'escena. “Les cadires”, així es titula l'obra. Dues cadires i dos actors asseguts. Monòlegs i diàlegs, converses de les quals només es pot escoltar a un dels interlocutors. Dos actors que no varien en tota l'obra i que deliren. I a la resta de personatges, te'ls imagines. La meua companya de la dreta, està indignada amb la veu i la manera d'actuar de l'actriu. El meu company de l'esquerra em mira tot arrugant les celles, demostrant incomprensió. Més enllà, algú intenta que els ulls no se li tanquen.

Al principi no l'entenc massa bé. “Serà que no estic acostumada al teatre”, pense, amb l'esperança que en uns minuts començaré a comprendre de què va. Però no, continue sense fer-ho. Dos vells bojos deliren a l'escenari. Ella canta; li canta a ell. Ell està nerviós i mira per la finestra. S'estimen. O no, qui sap; tants anys junts és fàcil confondre l'estima. Però bé, jo m'imaginaré que s'estimen. Al teatre, tot allò que no s'explica t'ho pots imaginar tu: tens la capacitat de decidir com seran algunes coses. Doncs bé, a “Les cadires” aquesta capacitat s'accentua, perquè t'has d'imaginar la majoria dels personatges i de les converses. Sí sí, t'has d'imaginar els personatges. En un principi, em sembla fins i tot divertit. M'esforce per poder concebre a la gent asseguda a les cadires que resten buides al bell mig del teatre. I si em concentre un poc, ho aconseguisc: imagine la dona estimada, el general, els jocs sexuals, la bella i el seu marit, les mans virtuoses d'aquest últim. Però quan passen deu minuts, deixa de ser divertit haver d'imaginar-se tots els personatges. “Al final tot se solucionarà i ho entendré, estic segura. Al final entendré per què és tan estranya l'obra”. Però no, no se soluciona, sinó que encara em sorprén més. Per fi apareix un altre personatge que no t'has d'imaginar, però no quadra gens, per a res, dins d'aquest cúmul de paraules i gestos que algú s'ha atrevit a etiquetar com a “obra de teatre”. Quan els actors desapareixen, dessolats, pense que no pot acabar-se així. Una vegada més, m'equivoque.

No sé. Potser no entenc de teatre. Potser el teatre modern se m'escapa. No sé què és, però per una vegada en ma vida diré que si haguérem fet tard no hauria passat res.