Els dentistes i jo

Mira que n'és de simple el fet d'anar al dentista. Vas, esperes a la saleta, et criden, obris la boca, et comenten quatre termes que no entens, i et treuen els claus (i no precisament els de la boca). Doncs a mi sempre m'ha fet molta por. De petita li temia. Recorde que per a mi “dentista” no quedava inclòs dins del genèric “persona”. El dentista era fred, feia mal i només volia que mirar-me la boca i anar posant-me pasteta pels queixals. A més, jo crec que la posava malament a propòsit, perquè cada dos per tres em caia i havia de tornar. El que m'agradava d'aquell dentista era, però, que si em portava bé em feia un regalet: tenia un cofre ple de regals dels 20 duros, i jo clavava la mà i n'agafava un. A més, just al costat hi havia la pastisseria Yago, i quan eixíem sempre m'emportava algun que altre pastisset. Però aquell dentista va durar fins que un dia que se m'havia unflat la geniva una cosa per de més vam anar, amb cita concertada, i ens havia deixat un cartellet dient que estava de viatge a la neu, que tornaria al gener. Ma mare, ofesa, va decidir no tornar-hi més.

Des d'aleshores, si no recorde malament, que vaig a Apadent VI, a Benidorm. A la pubertat, em van posar aparell: vora tres anys de ferros pel paladar i per les dents. Tres anys i pico de revisions contínues i de visites que odiava amb totes les meues ganes. El dentista, a qui tot el món respectava i admirava perquè venia des de Bilbao, era antipàtic i no em tractava amb gens de cura: posava els utensilis dins la meua boca com si d'un pot es tractés, i em regirava el cap amunt i avall sense tenir en compte la meua tendència als marejos. A més, com que era molt baixet, sempre posava el meu seient molt empinat, tant que alguna vegada vaig arribar a pensar que cauria de cap d'aquella màquina. Per a més inri era calb i s'estava fent una implantació de cabells. Per tant, cada vegada que posava el cap sobre mi per a vore'm o furgar-me la boca, li veia els puntets diminuts d'aquell seguiment que mai vaig poder comprovar si va donar fruit (durant aquells tres anys, no). I entre ferros, gomes i revisions, els meus pares es van deixar l'estalvi de les seues vides a aquells baixos de l'Avinguda Beniardà. La meua única obligació una vegada vaig acabar amb la història de l'aparell era posar-me cada nit de la resta de la meua vida una fundeta de plàstic per a dormir que em protegira les dents i no les deixara moure's. I jo, tan cregudeta que semblava, no ho faig fer ni durant el primer any . Les dents, és clar, es van moure, i quan vaig tirar a posar-me la funda de nou, que era totalment personalitzada i amb el contorn que feia la meua dentadura el dia que me la van fer, no m'entrava ni cap enrere.

Des d'aquell dia, ara farà uns tres anys mínim, que no havia tornat al dentista. Al principi, perquè em feia por que em bonegara per no fer-li cas; després, per gossera; més tard, perquè em negava a pagar-li un dineral només per dir-me que se m'havien mogut les dents. Aquesta setmana, però, he hagut de deixar de banda tots eixos falsos arguments, que amagaven la por, i anar-hi: em feien mal els queixals, i això és el pitjor que li pot passar a una. A més, ja tocava! A Apadent VI encara em tenien fitxada: els apareixia per allà el meu nom i les meues dades, així com un parell de fotografies de la meua desastrosa boca farà uns 8 anys. Tornar a aquell local i seure a aquella saleta d'espera, on tantes estones vaig passar, m'ha portat records dels meus anys per Benidorm. I entre record i record, he desitjat que aquell home basc amb tant de prestigi que durant anys va tindre els nassos ficats a la meua boca no es trobara allà en aquell moment.