Una de cançons aleatòries

Una de les meues petites manies sempre ha sigut escoltar la música aleatòriament. Sentir sempre el mateix cantant o grup també m'agrada de vegades, però em resulta divertit anar escoltant una melodia darrere de l'altra, cadascuna d'un estil diferent i, el millor, sense saber quina vindrà després. Aquest costum és una cita imperdonable per a quan entre a la dutxa. Ara, mentre em dutxava, anaven venint-me distints pensaments al cap alhora que sentia les cançons, i he sentit la necessitat de fer un xicotet retrat d'aquestes sensacions.

Al ritme d'un directe de Chiquilla, de Seguridad Social, em dirigia cap al bany carregada amb l'ordinador i la roba interior neta. Aquesta cançó em recorda a les últimes hores de les nits del Far West, quan acaben les cançons de moda i comencen a sonar les clàssiques d'Extremoduro, Obrint Pas i, entre altres, Seguridad Social. Chiquilla és indispensable: no hi ha ball sense Chiquilla. Però, per damunt de les llargues nits al Far West, aquesta cançó em recorda a un Cap d'Any ballant-la amb molt de ritme enmig de la Plaça de Sella amb la meua amiga Kassandra. Li posàvem una energia al tema que qualsevol que ens vegera hauria jurat que ens anava la vida en allò.

Quan ja estava dins a dutxa i em disposava a obrir l'aixeta una veu suau m'ha sobtat: "La sal, tota la sal, en un cop d'aire suau tot amerat de mar...". Si ens queda la cançó, de Feliu Ventura, cantada per l'autor acompanyat per Lluís Llach. Aquesta dolça melodia em porta a anys enrere, més difícils, en què em refugiava en les cançons tristes i deixava volar la imaginació. Sempre m'ha resultat molt tendra ("...quan la teua veu m'acompanya de poc m'importa el mar que compartíem...").

Seguidament, quan ja em disposava a llevar-me el sabó del cap, un ritme totalment distint al de Feliu Ventura m'ha tret un lleu somriure, d'eixos meus de primer a un costat i després a l'altre, i m'ha recordat al meu amic incondicional que ahir mateix va tornar de terres angleses i amb qui he cantat Antònia Font desenes de vegades: Alegria és una d'eixes cançons que et pugen l'ànim sí o sí. Dins la dutxa he ballat i he imitat amb la carxofa l'arc dels violins de The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra, qui acompanya els mallorquins en la gravació que sonava.

I en el moment en què posava el primer peu al sòl, un altre ritme agradable, després d'un lleu crit del cantant, m'ha fet ballar mentre m'enrotllava amb la tovallola: El meu poble, dels Strombers, és una cançó que em recorda tots els viatges que he fet i em provoca certa melàngia positiva cap al meu poble. La vaig descobrir un estiu a Sella, i des d'aleshores sempre m'agrada escoltar-la quan estic fora. Em recorda que el meu poble m'agrada i que, tot i que últimament no hi vaig massa, sempre trobe coses bones allà. A més allò de "el meu poble a m'agrada, hi ha barreja, hi ha pomada i cervesa per fer l'animal; els amics i els camarades esperant la retrobada i uns cambrers molt ben ensenyats" em transllada als moments festius a Sella, i això em provoca certa felicitat.

Després, mentre em secava el cabell, ha sonat alguna cançó més, però el so estrident del secador no m'ha deixat escoltar-la. Quan l'he apagat la banda sonora del moment era Que te follen, de La Cabra Mecánica. És lenta i suau, però el missatge és intents. Em recorda, inevitablement, a ma mare, i no pel que vol transmetre, evidentment, sinó perquè la vaig descobrir a una de les seues pel·lícules preferies, Báilame el agua. I al ritme d'un estrident "quetefollenquetefollenquetefollen" he apagat el reproductor, perquè em disposava a escriure i la música em molestava.

I amb el cap ple de cançons, recorde que tinc moltes coses que fer, però que no importa, seguiré escoltant música, perquè hui ha conseguit canviar l'estat d'ànim no exactament alegre que he tingut durant tot el dia. També m'ha portat a preguntar-me: què seria de mi sense la música? I he conclós que no ho vull saber.