dissabte, 31 d’octubre de 2009

Cròniques d'un poble

Després d’una setmana estressant i esgotadora en la qual, tot i haver trepitjat una bona merda (m’estalvie els detalls d’aquesta), la sort no m’ha acompanyat gens, arribe tranquil·lament al meu poble, a ma casa, al meu llitet de sempre. Dorm serenament i estic tan a gust a sota de l’edredó que pel matí, quan mon pare em desperta per anar al metge, em costa molt alçar-me. M’encamine pausadament cap a la plaça, on, com cada divendres, hi ha “mercadillo”. Em passege i oberve que són les mateixes paradetes de sempre: la de la roba interior, el de les cebes i olives en vinagre, el de les bosses i mocadors de tot tipus, la de la fruita i la verdura, etc. Entre al metge i pregunte: “per quin número van?”. “Tu quino tens, xiqueta?”, em contesten. “Jo, el huit”. “Pos pots anar a pegar una volteta, perquè encara van pel quatre”. Ja veig que a Sella hi ha coses que no canvien, el problema del metge és quelcom que sembla invariable, i en els temps que corren crec que ja és hora de fer alguna cosa per a que canvie a millor.

Compre el pa i el periòdic, i salude tots aquells que em pregunten entusiasmats “què tal per València?”, i als que no ho pregunten també. Torne al metge, i encara està el número quatre dins. És increïble: fa dues hores que el metge està a la consulta i han entrat només quatre persones. Jo no ho comprenc, però els vells sí, li han trobat una explicació: la culpa de la lentitud amb què funciona el metge la té l’ordinador que han posat, “perquè ara, xiqueta, tot va per ordinador, ací i per tot arreu, saps? I ell ho ha d’escriure tot per la màquina: com estàs, quins símptomes tens, quins medicaments et dona...tot, tot. I clar, això du el seu temps. Perquè jo l’altre dia vaig anar a operar-me de l’ull, del dret, saps? perquè l’esquerre ja me’l van operar fa tres mesos. Pos això, que vaig anar a operar-me i em van donar la pastilleta eixa que et posen baix la llengua per a que no et faça mal, i com que tot va per ordinador, quan van tirar a ficar-me l’agulla, jo la pastilleta eixa ja la tenia als peus!! Dos hores, xiqueta, dos hores, i això que quan em van operar de l’esquerre en mitja hora ja havíem acabat. Però veus, els ordinadors és lo que tenen.” Definitivament, hi ha coses que ni canvien ni canviaran, i si hi ha algun petit canvi, de seguida li troben explicació tot culpant a la novetat, a allò desconegut. No, si ara resultarà que la culpa de que el metge funcione tan malament la tindrà l’ordinador!

Després de dues hores asseguda i sentint les cròniques d’uns i d’altres (de veritat que passant-se un matí al metge una podria escriure un llibre; “cròniques d’un poble” el titularia jo), entre. Que no tinc res, “que tot va bé, que si vols fes-te una analítica, però estàs requetebién”. Si ho arribe a saber... Després d’estar dues hores ací, com a mínim m’haguera agradat eixir de la consulta tenint la sensació que vaig a arreglar alguna cosa i no que he perdut el matí.

A mitja vesprada m’aprope de nou a la plaça, però aquesta vegada vaig a l’Acadèmia, la meua segona casa, a donar classe d’oboè. Arribe i veig les cares de sempre, les cares que cada cop que vinc a Sella vull veure, les cares que té la música al meu poble. Prepare les coses i espere l’alumne, que fa tres minuts l’he vist córrer pel carrer i que, per a variar, el més probable és que arribe lleument (o no tan lleument) suat. “Has estudiat?”.”Sí, però la de melodia sincopada no m’ix”.”Però saps què és una sincopa?(Assenteix).Doncs ale, a veure, solfeja la lliçó”. No, com em temia, ni ha estudiat ni sap què és una sincopa. Minuts i minuts desesperants movent el braç amunt i avall, marcant el tres per quatre i el quatre per quatre repetidament, i pronunciant “un, dos, tres, iii”, per a aconseguir pocs resultats. I entre desesperació i sospirs, la porta s’obri a poc a poc i apareixen unes ulleretes i un cabet que suaument i amb el millor dels seus somriures diu:

-Hola!

Què tendre ets, Marc! És aleshores quan me n’adone que tornar a Sella paga la pena.


8 comentaris:

  1. I es que ja diuen que "una de cal y otra de arena"...
    Ostres Laia lo del metge en Sella es vegonyós...! La meua ultima visita va acabar amb la meua estampida d'alli dins dient-li que el metge era ell i no jo i que no es preocupara que ja preguntaria jo que es el que podia fer per "curar-me". Total que vaig anar a l'hospital de La Vila a "atenció al paciente" i allí ja em van explicar...
    Vergonyós !

    ResponElimina
  2. tia.. jaja haveres pogut contar les discussions i lios q tenen allí!
    els robos de números! jeje

    ResponElimina
  3. això un altre dia! jeje

    i si, Àngles, es molt vergonyós!

    ResponElimina
  4. Jo no se com tenim tanta sort en els metges al poblet!!! este esta com una xota!!!
    Molt guapet Laia.

    ResponElimina
  5. un post molt bonic..pense que "paga la pena" estar fora del poblet tan soles per poder tornar i apreciar-lo
    jota

    ResponElimina
  6. Molt bonic Laia, és un post super dolcet

    ResponElimina
  7. El somriure de Marc sempre fa eixir la nostra part més feliç. Són per totes eixes coses per les que necessitem tornar al nostre poble

    ResponElimina