dijous, 31 de desembre del 2009

Una nit d'art en estat pur

No sé ni per on començar. Tinc els sentiments a flor de pell i no puc fer altra cosa que delectar-me en ells. La d’avui ha sigut, sens dubte, una nit màgica; una nit d’art pur que no volia que acabara. Des de la primera lletra musicada que ha eixit dels primers llavis que s’han mostrat valents per recitar, davant un públic delerós i novell, un poema sobre la lluna, que he hagut de tacar els ulls. Hi ha coses que les parpelles són incapaces de sostenir, i una d’elles és eixa brutal emoció positiva que transmeten les tendres paraules ben dites. A més, la música pura, totalment lliure i improvisada que en tot moment ha acompanyat el caràcter de les lletres m’eriçonava la pell. I és que no tenim ni el cos ni l’organisme acostumats a l’art pur, i és també per això que ens resulta tan excitant.

Lletres i més lletres, i música, i paraules ben enllaçades que conformen una tènue melodia acompanyada per unes notes que parlen i diuen molt. I entre totes elles, una veu que ja ens ha fet plorar més d’una vegada. No puc contenir l’emoció. No puc (ni vull) amagar que em fa estremir-me sentir-la. Ella, forta i valenta, tirá p’alante con ningú, sense cap vergonya, ha sigut capaç d’inundar els meus lacrimals una vegada més. Gràcies; gràcies per aconseguir que ens posem en la teua pell tant fàcilment i per fer-nos sentir a la perfecció allò que transmets; per uns instants m’has fet creure que qui llegia i sentia aquella poesia era jo. És aleshores quan algú em diu que és per moments com aquests que és feliç; entre somnis, silencis i tendresa em fa ruboritzar.

Però algú tenia raó, perquè aquesta pluja de lectures duta a terme per molt diferents persones de distints àmbits, edats i pensaments ha sigut quelcom molt satisfactori. L’ambient era immillorable. Puc demanar una millor companyia? Em sent la reina del planeta, em sent molt afortunada i molt ben pagada; sent que els meus sentiments han arribat al punt màxim que buscaven feia temps, i descobrisc què és el que necessite per a ser feliç. És també aleshores quan me n’adone que no puc ser la reina de ningun lloc perquè sóc molt petita dins aquest univers; em considere massa innocent, massa ingènua... és normal que tot açò em proporcione aquesta felicitat? No ho sé, però tampoc m’importa.

La nit acaba, en contra del meu ànim, però la felicitat romandrà per sempre quan recorde aquests instants. Amb un llibre de Mario Benedetti i un poema de Vicente Medina que he arrapat de les butxaques dels que considere els millors lectors de la nit, me’n torne al meu llit, on podré reflexionar sobre tot allò que he viscut i amb el deler de repetir aquesta nit un dia no massa llunyà però tampoc massa proper, perquè no perga així la màgia que té.

Gràcies per la idea; gràcies per l’espenta; gràcies per permetre’ns estos moments.

8 comentaris:

  1. La veritat és que, l´estoneta que estaves al meu costat et vaig notar emocionada i agust. Aquell era el teu lloc, amb la teua gent (la millor no? XD). A més, tenia la certesa de que eixiries a llegir, que tan sols es faltava la poqueta empenta que et van donar...Ho vas fer de categoria xiqueta.

    Si et dic la veritat, totes estes coses a mi m´arriben de nou. Ja sé que és la primera volta que es realitza alguna cosa tan improvisada i que ix tan bé. És l´ambient de germanor, companyonia, art, cultura que com et vaig dir ahir no havia trobat enlloc. Francament, em vaig sentir molt pagat d´haver aterrat al vostre poble i que m´haguereu acollit amb tanta senzillesa i bondat com ho heu fet fins ara, una cosa que feia massa temps que buscava.

    M´acabe d´alçar i probablement, açò no compte amb el sentiment que haguera tingut si ho haguera escrit ahir a la matinada, quan l´assumpte encara estava calent (redell, que mal sona).

    Res més que tornar a agrair-vos als sellardos i sellardes, la possibilitat de fer-me passar aquestes nits inoblidables. Va ser tot un plaer.

    Salutacions

    ResponElimina
  2. No deixes mai de llegir... entre les paraules que ens llegies, asomava la teua capacitat de crear-les.

    Jo no sé llegir i tampoc no escriure. Si sabés escriure...

    ResponElimina
  3. La d'anit és una d'eixes nits que tornes a casa i penses: realment Sella paga la pena

    ResponElimina
  4. Hola Laia sóc Bernat que m'he creat un blog pasat :D http://elcabilo.com/blogs/sella/

    ResponElimina
  5. Lo d'aquella nit de poemes i música va ser espectacular !!

    Que bé que va llegir la gent els poemes o les històries improvisades.....i els músics li donaven un "algo" especial....

    Em va encantar....

    La gent de Sella no té límits tot i que alguns ens els volen posar...

    David.

    ResponElimina
  6. Que be ho vas fer Laieta... encara que al principi et vaig vorer agobiaeta..jajaj
    Va ser inoblidable. Per cert ho tinc gravat!!!
    ja ho penjare en pasaro!
    M'alegra que trobes la felicitat en coses tant boniques com la poesia i la musica, i que en aquest xicotet poble poguem gaudir de nits com aquesta es impagable.
    Bona nit.

    ResponElimina
  7. Sí que és cert que aquella combinació d'art en estat pur erissonava la pell. Pero el cas és que la sensació era molt diferent quan estaves tocant: aleshores, era prou complicat gaudir de la combinació poesia-música perque la concentració havia d'estar en bon grau en el que estaves fent. Diguem que la manera de disfrutar era diferent, perque tocant eres tú el que formaves part d'eixe "art improvisat", i aixó no és poca cosa, no...

    ResponElimina
  8. jejeje és clar que no, vau fer una feina fantàstica. Jo també sóc músic, i seria incapaç de sentar-me ahi i tocar el primer que em vinguera al cap...i a més que sonara tan rebé. Sou uns genis, enhorabona.

    ResponElimina