Fa poc que conec la història del Cabanyal, tan poc com fa que conec el barri. Fa ara uns mesos un amic em va comentar si havia anat a visitar-lo i em va explicar per damunt la història que el Govern Valencià i l’Ajuntament de València portaven entre mans. Em va dir que no tardara en conéixer aquella zona, perquè si m’esperava massa potser feia tard per sempre: volien enderrocar-la per fer una recta que unira l’avinguda de Blasco Ibáñez amb la costa de la ciutat. Dies després, em vaig apropar. Anava sola, direcció al Port, i la vaig visitar de passada; la veritat és que hauré de tornar perquè no la vaig poder analitzar massa.
En línies generals es pot dir que el barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França és un antic barri pesquer de València. Fa segles era un poble independent de la ciutat anomenat Poble Nou de la Mar les cases del qual estaven (i estan) tramades en retícula, trama heretada de l’orientació llevant-ponent de les antigues barraques i de l’eixamplament del port de València a finals del s.XVIII. Aquesta disposició permet aprofitar la llum solar i les brises marines de l’estiu. És per això que molts habitants de València convertiren el Cabanyal en una habitual zona d’estiueig molt concorreguda. El barri està construït seguint l’arquitectura del modernisme popular, característica dels poblats marítims, que li dóna una forta personalitat i que fins i tot s’ha qualificat com a museu de l’aire lliure. Per tot això, el 1993 el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interés Cultural pel Govern Valencià, que reconegué aleshores el seu valor com a conjunt històric.
Però fa poc més de deu anys, l’Ajuntament de València presentà l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que destrueix el barri (enderroca 1651 habitatges) i el trenca en dos. Des d’aleshores que molts veïns i simpatitzants s’han organitzat i han lluitat en contra d’aquest avantprojecte que, a més d’enderrocar l’habitatge de molta gent, trenca amb el patrimoni històric, artístic i social del Cabanyal-Canyamelar. Mentrestant, l’Ajuntament de València s’ha encarregat de deixar que el barri "es podrida" (perdoneu l’expressió, però és així, literalment), per tindre així raons per acabar amb ell i construir la carretera que ens portarà directament de l’interior de la ciutat a la costa. Tot i que fa poc Cultura ha decretat que aquest projecte no es portarà endavant perquè destrueix el patrimoni de la ciutat, el Govern Valencià, una vegada més, ha fet la seua i ràpidament ha aprovat una llei que anul•la aquest decret.
Cada vegada em sembla més al•lucinant la forma d’actuar que té aquest govern, en definitiva, també nostre. Ara em ve al cap aquella cançó de Raimon que diu “d'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet/ cante les esperances i plore la poca fe”. És realment aquest el País nostre que volíem fer?
En línies generals es pot dir que el barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França és un antic barri pesquer de València. Fa segles era un poble independent de la ciutat anomenat Poble Nou de la Mar les cases del qual estaven (i estan) tramades en retícula, trama heretada de l’orientació llevant-ponent de les antigues barraques i de l’eixamplament del port de València a finals del s.XVIII. Aquesta disposició permet aprofitar la llum solar i les brises marines de l’estiu. És per això que molts habitants de València convertiren el Cabanyal en una habitual zona d’estiueig molt concorreguda. El barri està construït seguint l’arquitectura del modernisme popular, característica dels poblats marítims, que li dóna una forta personalitat i que fins i tot s’ha qualificat com a museu de l’aire lliure. Per tot això, el 1993 el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interés Cultural pel Govern Valencià, que reconegué aleshores el seu valor com a conjunt històric.
Però fa poc més de deu anys, l’Ajuntament de València presentà l’Avantprojecte de Prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, que destrueix el barri (enderroca 1651 habitatges) i el trenca en dos. Des d’aleshores que molts veïns i simpatitzants s’han organitzat i han lluitat en contra d’aquest avantprojecte que, a més d’enderrocar l’habitatge de molta gent, trenca amb el patrimoni històric, artístic i social del Cabanyal-Canyamelar. Mentrestant, l’Ajuntament de València s’ha encarregat de deixar que el barri "es podrida" (perdoneu l’expressió, però és així, literalment), per tindre així raons per acabar amb ell i construir la carretera que ens portarà directament de l’interior de la ciutat a la costa. Tot i que fa poc Cultura ha decretat que aquest projecte no es portarà endavant perquè destrueix el patrimoni de la ciutat, el Govern Valencià, una vegada més, ha fet la seua i ràpidament ha aprovat una llei que anul•la aquest decret.
Cada vegada em sembla més al•lucinant la forma d’actuar que té aquest govern, en definitiva, també nostre. Ara em ve al cap aquella cançó de Raimon que diu “d'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet/ cante les esperances i plore la poca fe”. És realment aquest el País nostre que volíem fer?
Jo també vaig estar fa poc, i pensava en la frase generalitzada de molta gent "Que bonita está Valencia". València compta amb zones degradades (que no ixen a Canal 9, que no publiciten a l´America´s Cup o la Fòrmula 1) com aquesta per pura passivitat i connivència de l´Ajuntament que creu més en negocis immobiliaris sinònims del progrés (?) que en la conservació d´un barri tan entranyable, especial, bonic, artístic com és el Cabanyal. Un barri que cuidant-lo i exercint sobre ell un pla de rehabilitació potent pot reviscolar i convertir-se en un dels tants valors afegits que pot tenir València per al turisme. Un barri on encara es parla un valencià bellíssimi que compta amb una identitat pròpia que no pot acabar de fotre una prolongació d´una avinguda. Estic d´acord amb el que dius, Laia, malgrat la meua distància i segurament poc coneixement del tema.
ResponEliminaGran Raimon també... ;-)
Si sólo fuera el Cabañal... La historia, y por desgracia elñ presente también, está plagada de ejemplos de la barbarie de unos cuantos "iluminados". El año pasado comenzaron en Guadalajara unas obras para hacer un parking en la plaza mayor de la ciudad (s. XIII) que se ha llevado por delante cuatro de los más o menos 8-10 edificios que conformaban la plaza y que ha sacado a la luz unas ruinas subterraneas que pude fotografiar entre las vayas que ocultaban la atrociodad, y que, por supuesto, ya han desaparecido.
ResponEliminaY por supuesto tenemos el caso de la bellísima "via della conciliazione" de Roma