Tot és relatiu

Anava amb pressa, feia tard. En canvi, caminava tranquil•la. Aquells carrers li transmetien una seguretat i una calma totalment inabastables a la ciutat. Movia els peus a bon pas, però amb temps per repassar casa finestra i cada façana. Tot seguia igual; res no havia marxat del seu lloc. Alçava el cap i, a l’altra banda del carrer estret, on es creuava amb un altre, podia albirar la lluna ben plena entre les teules de les últimes cases. Tenia la sensació que la lluna la mirava, que l’acompanyava en aquella nit pausada i coneguda. El vent bufava fort, com cada hivern ho havia fet, i mentre prosseguia en silenci podia sentir el soroll de les fulles caduques que rodolaven pel terra d’un costat cap a un altre. Una d’elles la va avançar mentre feia giravolts i li va fer molta gràcia. Semblava algú que buscava el seu destí, la clàssica noteta d’amor que vola i arriba fins el destinatari, a milers de quilòmetres. Va somriure i es va imaginar obrint-ne una d’aquestes o, encara millor, enviant-la: la tancaria fort entre les dues mans, se l’aproparia als llavis i, quan fóra el moment oportú, obriria els dits i bufaria amb tot l’aire dels seus pulmons. Quina situació més còmica!, va pensar. I va seguir caminant tranquil•lament sota un cel de lluna plena, tot i que anava amb pressa.