Un bon dia

Em calce les converse marró, que són testics de moltíssimes patejades i viatges, els texans, la bunfanda i la caçadora de cuir (bé, no és cuir...però ho sembla) i em disponc a eixir per la porta. Abans de fer-ho, agafe la motxilleta de pana que vaig adquirir fa uns dies i comprove que ho porte tot: la cartera, el mòbil, les claus de casa, un bolígraf i uns quants fulls. Em despedisc de la meua companya incondicional i tanque la porta amb suavitat, evitant que faça el fort colp d'altres vegades. Li done al botó de l'ascensor, però veig que tarda massa i em decidisc a baixar caminar: un pis, un altre, un altre i uns quants més, i per fi arribe al carrer. València de nit sembla distinta; el meu carrer de nit sempre és passiu quant a gent, però actiu quant a cotxes i tramvies. Observe el cel estrelat que se'm presenta, tan difícil de veure últimament, i avance tranquil·lament per endinsar-me en Benimaclet. Ací la foscor és més activa i més clara: hi ha tendes, gent per tot arreu, bars, veïns que s'apropen als contenidors, etc. Alhora que camine, per no perdre temps (a la ciutat sempre es va amb presses), engegue el reproductor de música per poder escoltar ràdio3 mentre camine. Em relaxa, informe qui informe, cante qui cante. Sempre m'agrada. Tant de bo algun dia...

Sense adonar-me'n he arribat a la parada del tramvia. Puge i agafe seient. Des d'allà observe cada viatger: m'agrada imaginar qui seran, què serà de la seua vida, d'on vindran i on aniran. S'apropa el meu destí i, entre algun enterbanc que altre, aconseguisc donar-li al botó de "sol·licitar parada". El tramvia para, jo baixe, i cadascú continua el seu destí. Tarongers de nit (si no és dijous) sí que és totalment diferent. Eixa passivitat...qui ho diria. Mentre creue la carretera i continue per la vorera de la dreta del carrer Ramon Llull, somric. No sé per què, però hui estic contenta. Somric a la gent que em creue, somric als conductor que em cedeixen el pas, somric, sobretot, als que van ben seriosos pel carrer. I quan arribe prop d'algú que camina en la mateixa direcció que jo, intente caminar darrere d'ell seguint, exactament, el ritme que marquen els seus passos i movent sempre el mateix peu que ell. A més, decidisc que hui no tinc cap pressa, i que vaig a caminar al ritme bastant tranquil de la música indie que sona al reproductor.

Per fi trobe el portal que perseguia des que he eixit a casa. Com sempre, no recorde bé quin és el número del pis... el 6? el 8? Prove sort, i fins i tot en això encerte. Hui, sense cap dubte, és un bon dia. Només em queda veure els dos somriures que esperen a l'altra banda de la porta del pis que anava buscant.

16-01-10