Gràcies per dur-me al món

Sé que no necessites explicacions ni cap resposta amb els meus sentiments explícits. La meua curiosa mania de callar-me les coses t’haurà fet acostumar-te a entendre’m sense necessitat de parlar. Però ja fa anys vaig descobrir que havia una manera d’expressar-me sense haver de dialogar: escriure.

Fa, efectivament (qui millor que tu va a saber-ho), dinou hiverns que vaig vindre al món. Durant aquesta curta vida he viscut de tot: diferents cases, diferents pobles, diferents escoles, diferents i meravellosos viatges, mil i una situacions estranyes, etc. Però en cada moment, en cada minut de la meua vida, actuara bé o actuara malament, guiant-me pels sentits o la raó, pel desig o la por, sempre he sabut que hauria algú que m’entendria, algú que em recolzaria, algú que m’abraçaria fort i, sense necessitat de res més, em faria sentir bé. I això és d’agrair: gràcies.

La veritat és que entre tots m’heu fet créixer poc a poc, i sempre heu sigut el meu major recolzament; estiga on estiga, sempre us tinc presents, i m’anima el simple fet de pensar en vosaltres. No sé si el vincle mare-filla es va enfortir molt aquella nit que vaig vindre al món i em vas reposar damunt teu, però espere que cap entrebanc el trenque mai, ni tan sols una mica. Ja saps com sóc, em coneixes millor que ningú, i entens totes les meues manies i costums. Et diria mil coses més, però m’has deixat sense alè.

Sé que segurament tardaràs en llegir açò, però m’he emportat una sorpresa molt grata. No puc deixar de plorar, i no sé si és tristesa o alegria, però sobretot és una cosa: emoció i gratitud.

T’estime mama.