Mirades que intimiden

Tot comença el dia que una comença a créixer. És quan te n’adones que les coses no són tan reboniques com te les havien pintat a la infantesa. Ho saps, però no ho comproves fins que no vas a viure a la ciutat, perquè als pobles la gent sol ser més discreta en eixe aspecte. A la ciutat, com bé diuen, “hi ha de tot”.

T’apetix sentir-te guapa. Per què no posar-te les botes altes i la faldilla que tant t’agraden? I el cabell solt, la melena a l’aire, que saps que et senta bé. Baixes al carrer i trepitges fort, pegues amb fermesa cada patada, i et sents contenta. Sentir-se bé amb u mateix és el primer pas per sentir-se bé amb la resta del món. Però la seguretat s’acaba quan arribes a la boca del metro. Mentre esperes que passe el de la teua andana, aquesta va omplint-se de gent. Els observes, i ells a tu, com és normal; aquestes observacions, però, no van més enllà de la curiositat innata, de la costum de mirar tothom. Però de repent apareix algú que té una mirada distinta, una mirada que intimida, una mirada que se’t clava a l’interior i et fa por. Et travessa el pit amb els ulls, i creus que les seues pupil•les poden creuar la tela de la faldilla i anar més enllà. Se li veu el deler fastigós en la mirada, en l’expressió, en el posat. Et sents incòmoda, intimidada, nua. Vols pegar a fugir, però d’altra banda tens la convicció que no passarà res, que hi ha més gent. En un moment t’atreveixes a mirar lentament cap on es troba ell i comproves que encara no t’ha perdut de vista.

Quan per fi arriba el metro, entres i busques un vagó allunyat de la seua presència. Quan te n’adones, s’ha assegut enfront de tu. No saps on mirar, no saps on amagar-te. Reposes el cap al vidre, deixes caure la mirada en la llunyania, creues les cames i diposites la bossa sobre aquestes, que es mantenen totalment rígides, com la resta del cos. En la primera parada que fa el transport, baixes. Camines de pressa i durant un instant no t’atreveixes a mirar enrere. Quan sents el soroll del metro que marxa retires la mirada a l’andana i comproves, satisfactòriament, que la por ha fugit dins el metro. Però ja no podràs restar tranquil•la la resta de la nit.

Cada dia em quede més al·lucinada de comprovar la realitat d'aquest món sexista i masclista, alhora que irrespetuós i desvergonyit. És inimaginable la quantitat de desfeinats queferosos i delerosos d'experiències irracionals que hi ha pel món. Sens dubte, es necessita un canvi en les mentalitats d'aquesta societat.